Els microplàstics, és a dir, els petits fragments de d’alguns materials que són presents al medi ambient, van ser una de les novetats dels estudis sobre contaminació al llarg de 2018, fins al punt que la Fundació Fundéu BBVA va nomenar “microplàstic” Paraula de l’Any. Tot i això, el que en sabem és ben poc més enllà d’algunes dades sobre la seva detecció en diversos entorns. ‘Món Planeta’ ha conversat amb Lorenzo Bautista, doctor en Enginyeria Química per la Universitat Politècnica de Catalunya i líder Group Leader de la Divisió de Materials Avançats a la Unitat de Negoci de Química Aplicada i Materials de Leitat a Terrassa (Vallès Occidental), un centre tecnològic que treballa en col·laboració amb altres empreses i institucions per per crear coneixement a través de la investigació, sigui en l’àmbit econòmic, industrial, mediambiental o social.
A cada km2 de sediments marins hi ha 4.000 milions de microplàstics. Més del 90% de les marques de sal en contenen. L’Agència Mediambiental Austríaca va detectar-los a les deposicions humanes i va afirmar que el 50% de la població en podria tenir a l’organisme… és un problema de què no es parla prou?
Fins fa un any gairebé no es parlava de microplàstics. Al món científic, els anys en què s’han fet més estudis sobre aquesta temàtica han estat els darrers tres i, abans, hi havia poca cosa. Així doncs, fins i tot el món de la recerca duu poc temps fixant-s’hi, tot just ara l’Agència Europea dels Productes Químics (ECHA) n’ha harmonitzat la definició, perquè estigui clar què és un microplàstic i què no. Això arriba en un moment en què la preocupació del públic és creixent, tot i que a nivell científic i tècnic no hi ha cap prova clara que siguin perillosos per a la salut humana. Calen millors mètodes de detecció i quantificació per demostrar-ho. Segurament es demostrarà que són perillosos en diferents casos, però cal concloure-ho formalment. Cal més recerca. En els animals, per exemple, se’n coneixen els efectes i que poden morir per la seva ingesta, però no se n’ha demostrat cap efecte toxicològic directe. El que se sap és que són un vector de compostos tòxics i microorganismes que s’hi acumulen: el perill no és el plàstic en sí sinó els materials que ha absorbit o que s’hi puguin haver afegit. I haver-los detectat a les deposicions indica que són bioacumulables i passen a la cadena tròfica.
En aquest sentit, la societat cada cop en sabrà més i és important fer una bona difusió, basada en l’evidència científica sobre els efectes en els humans i el medi ambient, i evitar l’alarmisme. En el cas del tèxtil, per exemple, es pot comparar amb productes d’ús comú com el tefló, que ara s’ha vist que, amb el desgast, allibera microplàstics. Amb exemples així es pot mostrar que la problemàtica, sembla menor que la idea de “tenim plàstics a dins del cos”, especialment si ho comparem amb altres emissions com el fum. Som en un moment d’adquisició de coneixements, identificació del problema i creació d’un marc de treball.
A LEITAT es treballa per frenar l’alliberament de microplàstics tèxtils al rentat incidint tot el procés, del fabricant al comprador. En què consisteixen, exactament, els filtres de microfibres per a rentadores que s’han desenvolupat? És una tecnologia nova o una aplicació concreta d’una d’existent?
El nostre treball amb els microplàstics toca diferents àmbits. Un d’ells és establir protocols d’identificació i quantificació dels que s’alliberen en els processos de rentat tèxtil domèstic i industrial. A més d’això, investiguem en sistemes de filtració per a rentadores, ja que els actuals deixen passar la major part de microfibres. Hi ha empreses que miren de millorar-los i d’altres investiguen en sistemes alternatius.. En el cas dels filtres, la tecnologia existent seria costosa d’incorporar a les rentadores i en faria augmentar molt el cost. Per tant, es fa recerca en filtres de baix cost que atrapin específicament microplàstics i fibres tèxtils. A més, ara es comença a parlar de nanoplàstics, encara més petits. A nivell científic es treballa per quantificar-los ja que, per la seva mida, poden travessar membranes biològiques i, si contenen materials tòxics, poden ser molt perjudicials. Alhora, també s’està investigant en nanofiltres. En el cas de LEITAT ens centrem en la tecnologia de l’electrofilatura, que construeix nanomalles per atrapar-los,.
Com influeix el detergent en la conservació de les fibres tèxtils? Com els poden millorar des de LEITAT?
En un dels projectes europeus on hem participat, vam col·laborar amb empreses i associacions per establir mètodes de detecció i quantificació i desenvolupar acabats tèxtils que minimitzin l’alliberament de microplàstics. També vam avaluar diversos tipus de detergent i els seus components per veure quins efectes tenen en els teixits. Pel que fa al rentat, vam arribar a diverses conclusions. Per exemple, fer servir detergent provoca l’alliberament de més microfibres que rentar només amb aigua; els detergents i suavitzants líquids fan que s’alliberin menys fibres que els que són en pols; rentar a temperatura i revolucions baixes redueix l’alliberament de microfibres o que els detergents no iònics, més suaus, fan que s’alliberin menys microplàstics que els que contenen compostos oxidants o alcalins.
A nivell dels tèxtils, a més, ara sabem que el 80-90% dels microplàstics d’una peça de roba s’alliberen durant els dos primers rentats i, en els vuit següents, el 10-20% restant. Aquesta dada és molt important perquè obre la porta a que la indústria tèxtil ho minimitzi fent rentades prèvies, un procés que tindria un increment mínim dels costos i un efecte molt gran, ja que la roba és l’origen d’un 30% dels microplàstics del mar.
I a nivell legislatiu, què s’està fent?
Dins dels microplàstics es distingeix entre els afegits intencionadament als productes i els que són alliberats durant l’ús. Sobre els primers, l’ECHA ha proposat restringir-los. Parlem de productes com detergents, suavitzants, recobriments, pintures, cosmètics, químics per a agricultura… Quan la legislació sigui ferma, els fabricants hauran de canviar les seves fórmules, i a LEITAT treballem per ajudar-los amb els mètodes d’identificació i quantificació per tal que puguin avalar que els seus productes compleixen la legislació. D’altra banda hi ha els microplàstics alliberats durant l’ús, com els dels tèxtils o els frens dels cotxes. Tot i que de moment no es legislarà sobre ells, es faran servir ecoetiquetes, que volem promoure establint protocols per validar els nivells de microplàstics i mostrar els resultats dels esforços de les empreses.
Tota aquesta feina per a la reducció de l’alliberament de fibres poden fer que l’ecologia i l’economia s’enfrontin?
Els productes auxiliars no haurien de ser més cars, com s’ha vist en les anàlisis que hem fet a productes que ja són al mercat. A més, hi ha un cert desconeixement sobre quins productes que es fan servir avui dia generen més microplàstics, i esbrinar-ho té un cost, però no hauria d’encarir el producte final. Sovint, però, no és fàcil, ja que les condicions del rentat també hi influeixen. És un assumpte molt complex.
Millorar els processos industrials i la legislació és important però també ho és conscienciar els consumidors. Com es fa, això, des de LEITAT?
A més de la recerca, a LEITAT volem tenir un impacte en la societat i ho fem de diverses maneres. D’una banda, als projectes europeus i estatals és obligatori difondre els resultats, cosa que fem a revistes científiques i congressos i, també, a través de notes de premsa. A més, però, tenim projectes de difusió propis, com l’organització de jornades i tallers o de visites a escoles i instituts, que sorgeixen de l’interès de la societat en aquest assumpte. Pel que fa als consumidors, hem elaborat enquestes per saber com es renta la roba i, a partir d’això i de les nostres anàlisis, hem difós els resultats amb recomanacions sobre com rentar la roba, quins productes fer servir, etc, tant per a rentat domèstic com industrial. A Europa, per exemple, la roba cada cop es renta a menys temperatura i en menys temps, una tendència que, a més, augmenta la seva durabilitat. A nivell industrial, en canvi, la normativa és molt més estricta.
