Francesc Gambús: "Hem avançat molt i tenim dret a ser optimistes"

L'eurodiputat català explica la tasca de les institucions europees en el camí cap a un futur sostenible i també els impediments, problemàtiques i oportunitats sorgides de l'economia circular
L'eurodiputat Francesc Gambús en sessió parlamentà ria
L'eurodiputat Francesc Gambús en sessió parlamentària | Cedida
 
L'eurodiputat Francesc Gambús (Barcelona, 1974) és un dels membres més actius del Parlament Europeu en la lluita contra el canvi climàtic i en l'adopció de les mesures necessàries per impedir-lo o, si més no, per suavitzar els seus efectes més negatius en la mesura del possible. Com a membre de la Comissió de Medi Ambient, Salut Pública i Seguretat Alimentària, el passat mes d'abril va presentar el paquet d'economia circular, que va ser aprovat per la cambra legislativa europea i que modifica les directives actuals en matèria d’abocadors, envasos i aparells elèctrics i electrònics amb l'objectiu que la generació i gestió dels residus als 28 països que formen part de la Unió Europea s'enfoqui cap a un futur on els nivells de reciclatge siguin molt més alts i, per tant, la reutilització dels recursos sigui un element bàsic de les seves economies. A més, Gambús també és considerat el ponent a l’ombra en la directiva europea sobre abocadors i ha estat portaveu del grup parlamentari del Partit Popular Europeu en l'informe sobre la directiva d’Ecodisseny. En aquesta entrevista, l'eurodiputat expressa quines són les seves opinions sobre el futur de la lluita contra el canvi climàtic a Europa però, a més, també es mulla en qüestions de funcionament de les institucions europees en un moment de crisi, de política internacional en un sentit més ampli i es mostra optimista davant la possibilitat que, en un futur no gaire llunyà, l'economia circular no sigui una meta sinó una realitat.

 

En un moment on els ciutadans estan perdent la confiança en les institucions comunitàries, el paquet d'economia circular es promociona com un exemple del fa la Unió Europea pels qui hi viuen. Les reticències, però, persisteixen.

Si hi ha una competència on és clar que les fronteres no han estat abolides sinó que no han existit mai és precisament el medi ambient. Per això és una de les comissions parlamentàries que més legisla i on una entitat supranacional té més sentit. No ho agafem com a exemple sinó que lluitar contra el canvi climàtic des d'un sol país i amb polítiques estatals no té cap sentit. És cert que, quan arribes a acords com els del paquet d'economia circular, hi ha tendència a reafirmar que la UE treballa i dóna resultats, però també és cert que són directives que cal trasposar en legislacions nacionals. Cada Estat, en funció del color polític que el governa, ho fa més o menys ràpidament, millor o pitjor, interpretant més o menys fidelment l'esperit de la directiva... però crec que la UE no podria ser d'una altra manera. Si tot fossin reglaments d'estricte compliment seria difícil que ens poséssim d'acord i tenir un projecte europeu amb aquest doble nivell de presa de decisions.

Aquest doble nivell és el que fa que els objectius del paquet siguin molt més difícils d'aconseguir. Si cada Estat trasposarà a la seva manera, pot quedar com una declaració d'intencions o, si més no, que els objectius es compleixin molt més tard.

Crec que els objectius són assolibles i, si els Estats han de trasposar les directives en el temps establert, un cop ho facin i apliquin les polítiques resultants, s'han de complir. Si alguns Estats allarguen els tràmits o trasposen malament les lleis, la UE té instruments per fer-los obeir. Per això és una directiva que indica on s'ha d'emmarcar tothom i a qui no ho faci li passarà com a l'Estat espanyol amb els estibadors: han acabat passant per l'adreçador. S'enfrontaven a una multa tan estratosfèrica que es van veure obligats a legislar com deia la UE. Amb els residus passa exactament el mateix i la Comissió Europea, justament en l'assumpte dels residus, una competència molt europea i molt fàcil de defensar, té molt interès en fer que es compleixi pel paper de liderat que està tenint la UE en la lluita contra el canvi climàtic.


 

"Si hi ha una competència on és clar que les fronteres no han estat abolides sinó que no han existit mai és precisament el medi ambient."

 

Les institucions europees no fan més que advertir i avisar que duran diversos països, inclòs l'Estat espanyol, davant la justícia per incomplir les directives sobre emissions de diòxid de carboni...

Abans que la UE dugui un Estat als tribunals hi ha un seguit d'advertiments que no són retòrica sinó que formen part d'un procés. La Comissió Europea no perd gairebé mai al Tribunal de Justícia de la UE perquè construeix molt bé els casos i els documenta perfectament. Els advertiments són necessaris per acabar guanyant i qui no compleixi s'enfronti a multes astronòmiques. Un advertiment de la Comissió mai no és retòric sinó que demostra que l'Estat va ser avisat de les possibles conseqüències dels seus actes.


La necessitat d'aquests advertiments fa la sensació que els Estats es prenen el medi ambient menys seriosament que les institucions europees, però.

Probablement... A vegades fa la sensació que la UE i la Comissió són institucions fermes i sòlides i no sempre ho són o no en tots els casos. La voluntat dels Estats, pel principi de ser més a prop, per la idea que la Comissió pateix un dèficit democràtic o fins i tot per la contradicció enorme -i que hauriem de denunciar més sovint- que governs que voten a favor d'una mesura a Brussel·les hi voten en contra al seu país, és forta. La UE és un projecte en construcció, la Comissió no és un govern federal i no tenim una Casa Blanca amb capacitat de prendre decisions executives federals. Som a mig camí i per tant és cert que hi ha Estats que aproven directives que saben que trigaran a complir. Quan arriben les multes, però, fan el que toca. És cert que és fatigós i que no hauria de caldre amenaçar amb multes, però.


 

"A vegades fa la sensació que la UE i la Comissió són institucions fermes i sòlides i no sempre ho són."

 

Aquests retards fan pensar que hi ha qui no s'adona que se'ns acaba el temps, el canvi climàtic està en marxa i podria fer-se irreversible.

A vegades revolta, des d'un punt de vista europeïsta, la doble actuació dels governs que són molt assenyats a la reunió de l'Acord de París o al Consell d'Europa i després, quan han d'actuar en conseqüència, entren en joc elements que els fan matisar les seves posicions. La mateixa opinió pública aplaudeix els acords quan són lluny i en trasposar-se, pel seu impacte en algun sector econòmic o social, canvia de parer. Els governs sovint no defensen les decisions que han pres a Brussel·les. És molt fàcil saber què he votat jo o qualsevol col·lega meu de qualsevol país al Parlament Europeu però és molt difícil saber què ha votat cada Estat en el mateix assumpte. Les deliberacions del Consell no tenen la publicitat i la transparència del Parlament Europeu i això permet posicions ambivalents. Una reforma, que no requeriria modificar els tractats i que Europa hauria de fer amb celeritat, és donar publicitat a les deliberacions i decisions dels Estats als consells de ministres.


L'eurodiputat Francesc Gambús al Parlament Europeu
L'eurodiputat Francesc Gambús al Parlament Europeu | Cedida

 

L'economia circular, malgrat que alguns sectors puguin ser-hi reticents, suposa una oportunitat de negoci i de reconversió industrial. Si cal arribar als objectius de reciclatge, recuperació d'aigües, eficiència energètica... són nous mercats i s'haurien de veure així.

La noció d'economia circular, en contraposició a la d'economia verda, dóna moltes possibilitats, encara que el concepte sigui el mateix. No detecto grans oposicions de la indústria a la idea, on vaig trobo exemples de tota mena de sectors i d'empreses de mides molt diferents que han vist on era el seu cercle i s'han posat a treballar. Quan el troben s'hi aboquen perquè veuen una mecànica que potser la "batalla verda" els impedia veure... Els verds tenien raó quan parlaven del canvi climàtic, però pel que fos semblava que la seva bandera anava contra el progrés. L'economia circular ho aplega tot perquè permet mantenir competitivitat, llocs de treball i obre nous horitzons a més de lluitar contra el canvi climàtic. Cada empresa en el seu context, ha de trobar el cercle, i mentre no el troba està en transició. No accepto, però, el genèric de "reticències empresarials". Estic veient molt interès de patronals i petites associacions empresarials que volen conèixer més perquè intueixen que l'economia circular té camp per córrer, però la facilitat per trobar el cercle varia.


 

"Els verds tenien raó quan parlaven del canvi climàtic però semblava que la seva bandera anava contra el progrés."

 

En aquest sentit la Comissió Europea va anunciar un paquet d'ajuts de 100.000 milions d'euros en investigació i recerca per potenciar la sostenibilitat. Els qui encara no han trobat el cercle podrien fer-ho amb aquesta iniciativa.

Fa uns anys, a les benzineres s'anunciava la benzina sense plom perquè n'hi havia que en duia. Ara ni se'ns acut pensar en la gasolina amb plom. No existeix. La calefacció amb carbó, en general tampoc. De la mateixa manera, l'economia del segle XXI serà circular, i qui no trobi la circularitat difícilment podrà ser competitiu. És veritat que hi ha sectors on la circularitat és més evident que altres: n'hi ha que requereixen recerca i innovació i no es pot legislar la transició cap a l'economia circular sense posar al seu cantó un paquet d'ajudes. Quan un sector o una empresa troba el camí, no necessita ajudes perquè el que fa és una inversió, com qui fa 40 anys comprava ordinadors perquè sabia que tindria un retorn. A vegades cal un ajut públic o accés a crèdits en condicions favorables però les empreses saben què han de fer.


 

Hi ha sectors que no troben el cercle i estan a l'expectativa. La majoria el trobaran o la lògica del mercat s'imposarà per sí mateixa i també apareixeran indústries noves. L'eliminació de diòxid de carboni pot ser un nou sector productiu, per exemple.

Les coses sempre van en diverses vies. És cert que comencem a conèixer que podrem capturar i eliminar el diòxid de carboni de l'atmosfera però també sabem que a més de netejar el que llencem també podem llençar-ne menys. Són dos camins que no són contraposats. Quan parlo d'economia circular sempre parlo de transició. Avui, en essència el paquet respon a què fer amb els residus. Quan haguem après què fer-ne i també a dissenyar productes enfocats al residu zero, l'economia circular no anirà de residus sinó de com fer productes que es mantinguin sempre dins el cercle. Hi ha coses que cal fer ara, la transició, i la més important a llarg termini: el disseny circular o ecodisseny. Durant el que queda de s.XXI, però deixarem de posar-li adjectius, com amb la benzina. El disseny o serà circular o no serà, no es podrà fer res fora d'aquesta lògica. Ara treballem en la transició entre l'economia lineal i la circular i alguns sectors lineals veuen difícil aquesta transició. Alguns, probablement, no tindran sentit en el futur, altres s'hauran de transformar molt, d'altres eren circulars i no ho sabien... cadascú ha de trobar el seu espai.


 

"L'economia circular no anirà de residus sinó de com fer productes que es mantinguin sempre dins el cercle."

 

Cal anar pas a pas però sense oblidar tot el que hem llençat fins ara...

Quan tens un repte d'aquesta magnitud, o endreces les prioritats o acabes sense fer res. El que podem abastar ara és la gestió dels residus. Justament a Catalunya, pràcticament som a l'avantguarda en coses que s'han fet o s'han provat. Si prioritzem, però, hi ha coses que podem fer i coses que sabem que existeixen i cal posar-les una rere l'altra. Tenim un cotxe acceleradíssim i primer hem d'aconseguir que perdi velocitat. Els nostres pares s'hi estan adaptant com poden, ho comprenen però no tenen interioritzada la problemàtica. La "lluita" dels verds la veuen d'una altra manera. A ulls dels meus fills ja no hi ha "lluita", tot és obvi. El cartró va aquí, el plàstic allà... és natural. Vam veure aparèixer els contenidors de colors i hi hem crescut, els meus fills són nadius sostenibles, creixen amb aquests hàbits. Hem avançat molt i tenim dret a ser optimistes.


 

A nivell mundial, en aquests temes la UE és a l'avantguarda però, per molt que faci, si la Xina i els Estats Units no treballen en aquest sentit tota la feina serà inútil.

És així, per això tenien tant de valor els Acords de París, perquè ens agrupaven a tots. Trump ha dit que marxava... ho farà el 2020, quan pugui, però aquell mateix any hi ha eleccions al seu país i veurem si hi ha una nova administració. Hem passat d'Obama a Trump però aquesta nova realitat tampoc no serà eterna. L'important és que tothom signés els Acords, amb la UE liderant i d'enfocant d'una manera molt intel·ligent la construcció d'un consens que impossibilitant deixar fora la Xina i els EEUU. Se'ls va aïllar, es va pactar amb la resta de països i després es va negociar amb ells partint d'un consens gairebé mundial. La UE no pot assumir en solitari la despesa de la lluita el canvi climàtic, competitivament no es podria assumir, no es podria mantenir l'Estat del Benestar i això generaria enormes problemes socials. No podem fer de Quixot, cal falcar l'Acord. Cal mantenir al nostre cantó la Xina, que ara és a prop del consens mundial que els EEUU, és una feina que cal cuidar cada dia.


 

"Vam veure aparèixer els contenidors de colors i hi hem crescut, els meus fills són nadius sostenibles, creixen amb aquests hàbits."

 

Els països en vies de desenvolupament semblaven difícils de convèncer. Sovint critiquen que Occident ha passat un segle i mig explotant el món i, ara que els altres volen tenir indústria, se'ls nega fer-ho en les mateixes condicions. Que tot i això es sumessin als Acords és un pas importantíssim.

Això és, entre d'altres coses, perquè tot i aquest retret també són els països que pagaran primer el preu del canvi climàtic. Hi ha uns deures molt importants a fer en aquest sentit: què fer amb `frica. No podem condemnar-la a ser l'horta d'Europa, treure'n els aliments i pretendre que amb això ja fem prou. Cal ajudar-los a obrir-se pas en la indústria circular i el creixement sostenible. Aquí hi ha el lligam entre Europa i els països en vies de desenvolupament, el compromís d'un Pla Marshall que no sigui una simple pluja de diners, que fa anys que existeix i no serveix. Cal un pla general basat en els interessos africans i aconseguir d'encaixar-los amb els europeus. Ajudar d'una forma sòlida en lluita contra la corrupció, per exemple. Ens interessa un continent africà que creixi de forma sostenible, dins del concepte de circularitat i evitant que democràcies que no són com la nostra dictin com ho han de fer. Si els obligues a triar entre creixement i canvi climàtic, triaran creixement, i hem d'aconseguir que no es trobin en aquesta dicotomia.




Comentaris

envia el comentari