De la depredació al sector serveis: Tupaia i Nepenthes

Aquesta planta carnívora ha deixat de menjar animals per nodrir-se dels seus excrements

Imagini que ha sortit a celebrar la festa major i, en un moment donat, li han vingut moltes ganes d’evacuar. Entraria a fer-ho en un policlin si sabés que és a punt de seure damunt la gola d’un animal carnívor? Probablement buscaria solucions menys arriscades. No obstant, a la zona intertropical les coses no funcionen així. A les àrees selvàtiques de Madagascar, el sud-est asiàtic i el subcontinent indi, el servei de latrines públiques és monopoli no d’un animal sinó d’una planta. Carnívora. Concretament, d’algunes espècies del gènere Nepenthes. El seu nom ve del grec antic i significa “sense penes” (en la mitologia, un néctar que feia oblidar les tribulacions).

 

L’estratègia del nèctar o fluid que atreu els insectes i altres petits animals és comuna al món de les plantes carnívores. Disposen les seves fulles formant un recipient en forma de gerra i els animals que se senten atrets s’hi acosten, queden encepats en el fluid viscós i són digerits per la planta o bé, si s’ha acumulat aigua de pluja a la cavitat, moren per ofegament. Així hauria de treballar Nepenthes, com a bona planta carnívora, tanmateix, unes quantes de les cent-dotze espècies d’aquest gènere han optat pel mutualisme. En el cas de Nepenthesampullaria podríem parlar de mutualisme entés com una associació per a la depredació: Les larves del dípter Xenoplatyura beaveri habiten dins la gerra de la planta i allà teixeixen una xarxa on queden immobilitzades les víctimes de què s’alimenten. Nepenthesampullaria ho fa dels excrements de les larves, rics en nutrients nitrogenats, que són bàsics per a la supervivència en sòls pobres.

 

Nepenthes ampullaria
Nepenthes ampullaria | Bernard Dupont (Flickr)

 

Vist aquest cas de simbiosi, si més no, complicada, anem a descobrir de quina manera altres espècies de Nepenthes, davant les mateixes necessitats, han adoptat una estratègia sorprenent: abandonar el carnivorisme. Nepenthes rafflesiana, per exemple, té com a llogater un ratpenat, Kerivoula hardwickii, que passa el dia dormint a l’interior del gerro. La planta presenta algunes diferències amb altres espècies. En primer lloc la moda del recipient, que és més gran i permet l’allotjament d’un ratpenat (els Kerivoula hardwickii són molt petits) i que també compta amb una mena de faixa interior que impedeix que rellisqui i caigui al líquid digestiu. En segon lloc, les seves emissions olfactives i cromàtiques per atraure insectes són molt poques. Com s’alimenta, doncs? Quan es fa de nit, el ratpenat surt a caçar i, quan torna per passar el dia dins la copa-habitatge, a recer dels depredadors, com que els ratpenats tenen el costum de defecar al mateix lloc on dormen, Nepenthes rafflesiana pot comptar amb l’aliment que necessita. Alguns estudis indiquen que al voltant del 40% del nitrogen foliar que obté la planta prové de les deposicions del ratpenat.

 

Nepenthes rafflesiana
Nepenthes rafflesiana | Illustra Ciencia (Flickr)

 

Ara explico un altre cas tan o més sofisticat: es tracta de la vida quotidiana de Nepentheslowii, Nepenthesmacrophylla i Nepenthesrajah, totes tres especialitzades, com la planta dormitori, en el sector serveis. En aquest cas, la seva clientela està formada essencialment per individus d’un mamífer placentari, la musaranya arborícola anomenada tupaia de muntanya (Tupaia montana). El nèctar de Nepenthes s’ha convertit en una part molt important de la dieta de la tupaia, de fet, les aromes que desprén la planta no tenen com a objectiu atreure insectes sinó musaranyes. Fins i tot el color de la part inferior de la tapa de la gerra correspon a la franja de màxima sensitivitat visual de Tupaia montana, que es troba entre les freqüències del verd i el blau. La Nepenthes obre la tapa, emet dolços aromes i atractius colors i Tupaia, per tal de poder llepar el néctar, s’ha de plantar a quatre potes damunt del cantell de la gerra. Com que aquest animaló és molt territorial i marca amb excrements els seus llocs predilectes, Nepenthes rep, en cada visita, els nutrients que necessita.

 

Ara ja coneixem Nepenthes i hem vist com el procés d’abandonar la zoofàgia l’ha dut a la coprofàgia. Un cop més, comprovem que això no és extrapolable a l’esfera humana.

 

 

Víctor Nubla (Barcelona, 1956) és escriptor, compositor i músic. Ha publicat una vintena de llibres de narrativa, assaig i poesia com Cómo caza un dromedario (Blackie Books); El regal de GlieseLes investigacions del cap Pendergast, Metal·lúrgia (Les Males Herbes); El viaje secreto de Elidan Marau a través del mar de leche (Incorpore) o La ciencia a la luz del misterio (Turner). Ha codirigit la revista Marabunta i col·laborat a L’Independent de Gràcia. Com a músic ha publicat més de cent discos amb diferents projectes i compost per a cinema, teatre i dansa.