La mort com a camuflatge: Membracidae

"Els insectes, originalment, van tenir un parell d'ales per segment, és a dir, tres parells d'ales. Però fa 200 milions d'anys un gen va inhibir el desenvolupament del primer parell."
Ceresa taurina
Ceresa taurina | Wikipedia

 

En el nostre increïble viatge al microunivers, el bestiari deixa de banda la temàtica central d’“éssers no gaire grans que es fiquen dins d'uns altres” gràcies a una família d'insectes extraordinaris: els membràcids. Uns especialistes del camuflatge en un món minúscul. Dos motius pels quals són difícils de veure a simple vista. A diferència del cas anterior, aquests éssers diminuts són amics de les formigues i la seva mirmecofília (amor per les formigues) no és, ni molt menys, tan possessiva i fatal com la del Cordyceps. Les formigues actuen com a protectores dels membràcids i aquests els proporcionen un dels seus més sucosos secrets: la “rosada de mel”.

 

Aprofundim una mica en el món dels membràcids, com són, com viuen i tot plegat. Hi ha unes 3000 espècies de membràcids distribuïdes per tot el món. Són molt petits (menys d'un centímetre) i viuen al laberint vegetal del sòl fins que són adults i traslladen el seu hàbitat als arbres. Aquests menjadors de saba excreten una substància viscosa, dolça i energètica, la “rosada de mel”, que les formigues consideren deliciosa, i d'aquí la seva relació mutualista. Les nimfes dels membràcids s'alimenten de saba i tenen un tub anal extensible que està dissenyat per a dipositar la "rosada de mel" fora del seu cos. Això és important per als insectes xucladors de saba ja que, d'aquesta manera, eviten possibles infeccions amb fongs. Els membràcids, a més, són insectes socials que cuiden de les seves larves en grup.

 

Membràcid a Monteverde a Costa Rica
Membràcid a Monteverde a Costa Rica | Wikipedia

 

Són petits i no gaire àgils, així que tenen molts depredadors potencials. Com han resolt el tema de la supervivència? Pels fòssils que s'han trobat se sap que els insectes, originalment, van tenir un parell d'ales per segment, és a dir, tres parells d'ales. Però fa 200 milions d'anys un gen va inhibir el desenvolupament del primer parell, el que correspondria al protórax, i es van quedar amb dos parells. Els membràcids van ser els únics que van evolucionar de manera que el vestigi del parell d'ales anteriors es va convertir en una protuberància insòlita. Una mena de casc. En molts casos, la protuberància és bastant més gran que el seu propietari, de vegades el doble, i cobreix tota la seva part dorsal. Les formes que adopten són fascinants. Depenent de l'espècie, el pronot pot tenir forma de flor, de fulla, d'espina, d'excrement, de cornamenta... Es va descartar que tingués com a objectiu l'atracció en el festeig sexual, ja que el dimorfisme es dóna en poques espècies. També es va descartar l'ús defensiu, a mode de cuirassa, ja que el casc dels membràcids està unit articularment al protórax, com si fossin unes ales. Així doncs, es va valorar la possibilitat que la seva finalitat fos mimetitzar-se en l'entorn. El camuflatge.

 

Membracis bucktoni
Membracis bucktoni | Wikipedia

 

La veritat és que els membràcids, a més de ser inquietantment bells, són uns mestres del camuflatge. A la llista de possibilitats vegetals triades per cada espècie com a barret, cal afegir els ornaments dorsals que adopten la forma d'insectes, com per exemple formigues, cosa que proporcionalment seria com si nosaltres ens poséssim un barret de les dimensions i la forma d'un rinoceront. Però el que més em va captivar d'aquests animalons va ser l'elecció mil·lenària que va fer l'espècie Bocydium globulare, endèmica de la selva brasilera, que medeix quatre mil·límetres i que, com animal solitari que és, ha adoptat el camuflatge ideal: el d'un insecte mort envaït per Cordyceps. Impressionant. Bocydium globulare, l'hàbitat del qual se situa als arbustos de Tibouchina urvilleana o "planta de la glòria", llueix tiges acabades en globus que emergeixen de la zona que hi ha entre el cap i el tòrax, d'una manera molt i molt semblant al cos fructífer o estroma arborescent de Cordyceps unilateralis, que també viu al Brasil i que és el fong paràsit de les protectores de Bocydium globulare: les formigues.

 

En aquest cas, com en els anteriors, no cal establir pautes suggestives que acostin el resultat de la capacitat de Bocydium d'aparentar ser una Camponotus morta per Cordyceps al nostre univers d'experiència. Romandrà com una pintura abstracta en la nostra memòria.

 

Víctor Nubla (Barcelona, 1956) és escriptor, compositor i músic. Ha publicat una vintena de llibres de narrativa, assaig i poesia com Cómo caza un dromedario (Blackie Books), El regal de Gliese (Les Males Herbes), Les investigacions del cap Pendergast (Les Males Herbes), El viaje secreto de Elidan Marau a través del mar de leche (Incorpore) o La ciencia a la luz del misterio (Turner). Ha codirigit la revista Marabunta i col·laborat a L’Independent de Gràcia. Com a músic ha publicat més de cent discos amb diferents projectes i compost per a cinema, teatre i dansa.