Fecunda absorció: Linophryne indica

"Tal com ha de desenvolupar-se en els fons abissals, comptar amb el mascle de la manera com ho fa li permet tenir-lo sempre a punt per a fecundar."

Fer un relat de la natura emprant els mecanismes de la faula no dóna gaires fruits. Els fabuladors senten la temptació d’atribuir humanitats impossibles a éssers vius el comportament dels quals és tan coherent com inhumà. Les vides i conductes que es descriuran en aquesta secció no són humanes, no cal fer l’esforç d’extrapolar les seves circumstàncies a la nostra esfera de vida. Assistim a allò que és diferent i només podem meravellar-nos davant les sorprenents estratègies que adopta arreu l’instint de supervivència.

 

Reproducció artística d'una femella del gènere Linophryne
Reproducció artística d'una femella del gènere Linophryne | Domini Públic

Fa uns mesos vaig aprendre algunes coses sobre la vida de Linophryne indica. Es tracta d'un peix la complicada existència del qual transcorre en aigües abissals, és a dir, en les profunditats del mar on no arriba la llum. Quan va començar a estudiar-se aquesta espècie els biòlegs només es trobaven amb exemplars femella, la qual cosa va crear certa expectació en l'àmbit científic. També van descobrir que, amb molta freqüència, els exemplars estudiats, la grandària mitjana dels quals és d'uns 23 cm, solien anar acompanyats d'un paràsit de tot just 5 cm de llarg. Temps després van esbrinar que el suposat paràsit no és més que el mascle de l'espècie i més tard van poder descriure el seu sorprenent cicle reproductiu.

 

La femella allibera les freses en el mar i, quan les larves ja neden lliurement, els mascles han de localitzar al més aviat possible una femella adulta gràcies al seu olfacte extremadament sensible que els permet detectar les feromones de la femella, mossegar-la en un flanc i segregar un enzim que digereix la seva pell, començant així un procés en el qual primer s'uneixen els seus respectius vasos sanguinis i després el mascle es va atrofiant fins a perdre el seu aparell digestiu, després el cervell, després el cor i els ulls, fins a quedar reduït a un parell de gònades. A partir d'aquí, les restes del mascle adherit segueixen preparades per a segregar esperma en resposta a les hormones de la femella i inocular-lo quan hi ha un òvul per fecundar. Ja no se separaran més. No només això, sinó que a poc a poc, el mascle s'anirà integrant en el cos d'ella fins a desaparèixer.

 

Mascle de Linophryne indica en un dibuix de principis del segle XX
Mascle de Linophryne indica en un dibuix de principis del segle XX | Friedrich Wilhelm Winter - Brauer, August. Domini Públic.

 

És sorprenent el dimorfisme sexual de Linophryne, el mascle acaba compartint el seu destí amb la femella, fusionant-se amb el seu cos i desapareixent en ell. La natura aplica un principi d'economia: tal com ha de desenvolupar-se Linophryne en els fons abissals, escassos en aliment i gairebé sense visibilitat, comptar amb el mascle de la manera com ho fa li permet tenir-lo sempre a punt per a fecundar.

 

De la història de Linophryne no es pot extreure cap moralitat ni analogia ni res d’humà que ens permeti fabular amb animals, cosa que sempre intentem amb més aviat poc èxit. La vida transcorre d'una forma tan diferent en les profunditats submarines que, pel que respecta a nosaltres, podria tractar-se de vida extraterrestre. Cosa que, d'altra banda, és literalment.

 

 

Víctor Nubla (Barcelona, 1956) és escriptor, compositor i músic. Ha publicat una vintena de llibres de narrativa, assaig i poesia com 'Cómo caza un dromedario' (Blackie Books), 'El regal de Gliese' (Les Males Herbes), 'Les investigacions del cap Pendergast' (Les Males Herbes), 'El viaje secreto de Elidan Marau a través del Mar de Leche' (Incorpore) o 'La ciencia a la luz del misterio' (Turner). Ha codirigit la revista 'Marabunta' i col·laborat a 'L'Independent de Gràcia'. Com a músic ha publicat més de cent discos amb diferents projectes i compost per a cinema, teatre i dansa.