Sortir del formiguer com cada dia, per fer el seu treball habitual, és l’honesta aspiració de la formiga del nostre relat (Camponotus leonardi). No és que la formiga sigui especialment honesta ni que tingui més aspiracions que les seves germanes. La seva tendència a la realització sense descans de les seves activitats està impresa al seu genoma i al de les altres habitants del formiguer. Ni un sol gest de la seva sistemàtica activitat és fruit d’una decisió individual.
El genoma determina des de la longevitat de la formiga fins a la seva capacitat de mutació per a assumir el rol d’una altra casta dins la colònia. L’entitat que pensa no és la formiga sinó el formiguer. Res no pot doblegar la voluntat col·lectiva. Res? Aquest matí, la nostra formiga assistirà al hackeig del seu programa genètic i no podrà evitar-ho. Està a punt d’interposar-se en el camí de Cordyceps unilateralis, un autèntic cabró de 84 milions d’anys.
La formiga camina, com cada dia, recollint menjar, explorant el territori i fent tasques rutinàries de vigilància. Quan es creua amb una altra formiga del seu formiguer, es freguen les antenes, no només per reconèixer-se sinó per transmetre missatges. La notícia d’una troballa proteínica a un centenar de metres del niu pot transmetre’s molt ràpidament i és cosa de minuts muntar una expedició de transport d’aliment fins al formiguer.
Continuant la seva exploració, la nostra protagonista s’endinsa en una zona solitària, no troba res de valor i torna a les rutes transitades pels membres de la colònia. Però algú l’ha trobat a ella: una espora del fong Cordyceps que, transportada per l’aire, ha caigut a terra, s’adhereix al seu abdomen.
La formiga continua el seu camí i l’espora allibera un enzim que perfora el seu exosquelet. L’atròpode prossegueix la seva activitat mentre l’espora s’acomoda a l’interior del cos de la seva amfitriona, dividint-se cel·lularment a gran velocitat fins a ocupar òrgans vitals en poques hores, especialment el cervell. Res sembla haver canviat en el seu comportament: es relaciona, s’alimenta i treballa. Però només durant els primers dies. En tot just una setmana, abandona les seves tasques al formiguer i adopta una conducta que la fa allunyar-se dels seus congèneres, deixar d’alimentar-se i errar pel bosc. Cordyceps està fent el seu treball però encara és un principiant, així que practica la conducció de la formiga fins que hi adquireix experiència.
A partir d’aquí, els esdeveniments es desencadenen en una seqüència invariable: Cordyceps manté la formiga en el sotabosc, on les condicions d’humitat i temperatura són ideals per al seu cicle biològic i, una setmana més tard, necessitarà més llum i més sequedat per a concloure’l, així que condueix de nou en direcció vertical, fent grimpar a la formiga per una branca fins a uns 50 centímetres d’altura sobre el sòl.
Cordyceps és un ésser pràcticament immortal: és un fong. Com sabem, són una forma de vida diferent a la dels animals i les plantes. Per a l’ésser humà alguns poden ser extremadament beneficiosos i uns altres, letals. També per a altres animals i plantes, com és el cas de la nostra formiga en la seva involuntària i mortal relació amb Cordyceps, ja que aquest, com tots els fongs, s’alimenten d’altres éssers, siguin vius o morts.
Depenent de la família de fongs i del seu hàbitat, uns estableixen mutualismes bilateralment beneficiosos amb diverses espècies i fins i tot simbiosis, com succeeix en la seva relació amb les algues, que dóna origen als liquens, uns éssers vius que no són ni plantes, ni fongs, ni animals. Però hi ha altres casos en què els fongs porten la confiança una mica més lluny, per exemple esgotant sense pietat els recursos del soci en qüestió. És el cas de Cordyceps unilateralis, un fong entomopatogènic i Camponotus leonardi, un insecte…
Ens havíem quedat a 50 cm del sòl, en un sotabosc. El miceli de Cordyceps ja controla totalment el cervell de la formiga i el seu aparell locomotor. Està preparat per passar a la següent fase i necessita una mica més de calor i una mica de llum, per això ha fet grimpar l’insecte per un arbre.
Quan arriben a l’altura adequada, porta la formiga fins al revés d’una fulla i li fa mossegar el nervi central. Després paralitza la seva mandíbula de manera que ja no pot deixar anar la fulla. Aquest últim moment es produeix sempre al migdia, quan el sol està més elevat. Llavors, el fong conclou la seva tasca, que consisteix a fer brollar un o diversos “cossos fructífers” (és a dir, bolets) de la zona dorsal, entre el cap i el tòrax, de la formiga agonitzant. Aquest òrgan reproductor, a recer de la fulla i el cadàver de la formiga, es lliura llavors a dispersar les seves espores novament pel bosc.
Hi ha quatre gèneres de Cordyceps i cada espècie té el seu bonic disseny de cos fructífer (Cordyceps unilateralis és només una de les 500 que es coneixen): pots trobar formigues que sembla que portin un paraigua xinès i altres de les quals brolla una llarga tija com una antena. Altres semblen portar damunt l’Atomium de Brussel·les, amb les seves esferes brillants.
Totes són mortes, amb les mandíbules clavades al nervi central d’una fulla, i del seu coll emergeixen floracions de colors virolats i formes demencials. I no sembla que el fet passi desapercebut per a les formigues: s’han trobat parelles d’exemplars morts en el qual un està mossegant el coll de l’altre com per evitar que el fong surti.
Vist a la seva escala, travessar un bosc senyalitzat per cadàvers convertits en florers ha de ser aterridor però, a la nostra, Cordyceps es veu d’una altra manera. No només s’estudia la forma d’usar-ho per combatre les plagues de formigues sinó que s’ha usat tradicionalment en la medicina xinesa i se n’ha obtingut un antibiòtic i un inmunosupressor que dificulta el rebuig en els trasplantaments d’òrgans. El seu hàbitat són els boscos humits o tropicals, encara que a l’Himàlaia sobreviu a 4000 metres d’altura i es val de la larva de la papallona Hepialus armoricanus per al seu cicle vital. El fong, larva inclosa, val una dinerada i es recol·lecta una vegada a l’any. Avui dia també es pot comprar en càpsules que es comercialitzen a les parafarmàcies.
Cal reconèixer que, per a l’insecte condemnat a servir de mitjà de transport a tan il·lustre immortal, les coses no resulten tan beneficioses però, com sempre, ens trobem davant la dificultat de trobar un equivalent humà de tals comportaments, la qual cosa impedeix extreure la menor moralitat possible d’això.
Víctor Nubla (Barcelona, 1956) és escriptor, compositor i músic. Ha publicat una vintena de llibres de narrativa, assaig i poesia com Cómo caza un dromedario (Blackie Books), El regal de Gliese (Les Males Herbes), Les investigacions del cap Pendergast (Les Males Herbes), El viaje secreto de Elidan Marau a través del mar de leche (Incorpore) o La ciencia a la luz del misterio (Turner). Ha codirigit la revista Marabunta i col·laborat a L’Independent de Gràcia. Com a músic ha publicat més de cent discos amb diferents projectes i compost per a cinema, teatre i dansa.
