Un virus mortal s'està estenent entre els mamífers marins a causa del canvi climàtic

Aquest impacte inesperat de l'escalfament global en la salut dels animals no només amenaça els ecosistemes on viuen sinó que ens recorda que els humans també podem patir efectes semblants
Un exemplar de lleó marí
Un exemplar de lleó marí | Domini Públic

L'any 2002, un virus mortal va matar desenes de milers de foques comunes a l'Atlàntic Nord. Amb el pas dels anys, aquella malaltia s'ha anat estenent fins acabar amenaçant la supervivència dels lleons marins, les foques i fins i tot les llúdrigues de la zona del Pacífic Nord, una situació inesperada i que va sorprendre molt els científics que investigaven aquesta epidèmia. El virus, conegut com a PDV (Phocine Distemper Virus), va ser identificat per primera vegada el 1988, quan ja va causar la mort de 18.000 foques comunes i 300 foques grises. És altament contagiós i ataca els sistemes respiratori i nerviós d'alguns mamífers marins, però no es pensava que hagués infectat cap animal que el pogués haver dut fins tan lluny. De moment, es creu que el virus no afecta els humans, tot i que forma part de la mateixa família que el virus del xarampió.

 

El salt del virus d'un oceà a l'altre, però, va preocupar molt els experts, que no comprenien com s'havia pogut produir aquesta expansió, i és per això que un equip de científics van analitzar 15 anys de dades sobre el gel de l'oceà Àrtic i dels animals que havien estat xipats per l'Administració Nacional Atmosfèrica i Oceànica dels Estats Units i altres institucions per conèixer els moviments migratoris d'alguns mamífers marins. Les seves conclusions, que han estat publicades a la revista 'Scientific Reports', assenyalen un responsable clar: el canvi climàtic. La fusió del gel marí a l'oceà Àrtic, a causa de l'escalfament de la regió, ha creat nous camins perquè el virus pogués arribar a noves zones i infectar poblacions que, fins aleshores, havien estat protegides.

La falta de gel a l'Àrtic és la raó principal darrere l'expansió de la malaltia per tot el món
La falta de gel a l'Àrtic és la raó principal darrere l'expansió de la malaltia per tot el món | Domini Públic

La gran epidèmia de 2002 va ser un moment decisiu de l'expansió de la malaltia. La combinació d'un número tan gran d'animals infectats i d'un rècord negatiu -en aquell moment- de l'extensió del gel a l'Àrtic va crear les condicions perfectes perquè el virus abandonés l'Atlàntic Nord i s'escampés per tot el món. L'estudi també va incloure prendre mostres de foques, lleons marins i llúdrigues d'Alaska i Rússia, per veure quines poblacions havien estat infectades i, també, per quina soca concreta del virus, per poder traçar els seus moviments. Així, es va confirmar la relació entre les pèrdues de gel de l'Àrtic i els augments en el número d'infeccions, especialment quan la reducció del glaç es produeix a la banda russa de l'Atlàntic Nord.

 

Els resultats d'aquest estudi proporciona una nova prova que l'escalfament global pot tenir conseqüències totalment inesperades no només en la salut dels animals sinó també en la dels humans, ja que, com s'ha pogut comprovar, l'augment de les temperatures també fa créixer el rang on poden sobreviure, per exemple, els mosquits transmissors de malalties com la malària, el dengue o el Zika, entre d'altres. Entre els animals marins, a més, les amenaces són més grans ja que l'augment de la temperatura de l'aigua pot provocar creixements enormes d'algues tòxiques que poden fer emmalaltir la fauna marina. De fet, n'hi ha hagut casos i, pel que sembla, són cada cop més freqüents. Que un fenomen com aquest, totalment imprevist, afecti els humans, podria ser només qüestió de temps.

 

Casos així, però, haurien de posar-nos en alerta i fer-nos desenvolupar mecanismes de prevenció i protecció davant d'aquest tipus de fenòmens. Per molt que aturessim totalment les emissions de gasos d'efecte hivernacle demà mateix, al cap i a la fi, continuaríem necessitant mecanismes per adaptar-nos al mal que ja hem fet.