Els vents que creuen les dunes de neu de la Barrera de Gel de Ross, a l’Antàrtida, fan que la seva superfície vibre, produint un so pràcticament constant que es podria fer servir per controlar a distància els canvis en la barrera de gel, segons afirma un nou estudi publicat a ‘Geophysical Research Letters’. Tot i que aquest “cant” del gel és d’una freqüència massa baixa com per ser captada per les orelles humanes, el geofísic i matemàtic Julien Chaput ha accelerat una gravació de l’any 2015 unes 1.200 vegades per aconseguir fer-la audible per a nosaltres.
La Barrera de Gel de Ross és la més gran de l’Antàrtida i sura enmig de l’oceà. La barrera atura les capes de gel de l’Antàrtida continental, impedint que llisquin de la terra i fins al mar, fent un efecte semblant al d’un tap d’ampolla. Si desaparegués, el gel arribaria al mar molt més ràpid i faria pujar el nivell del mar. Fins ara, les barreres s’han anat aprimant, trencant-se o retiranr-se a causa de l’augment de les temperatures de l’aire i l’aigua. Tal com va passar l’any 2002 amb la Barrera Larsen B, a la península Antàrtica, sabem que aquestes formacions poden col·lapsar de cop sense mostrar cap indici previ. Per ententre el funcionament de la Barrera de Gel de Ross des d’un punt de vista físic, un equip d’investigadors va enterrar 34 sensors sísmics sota la neu, que van permetre controlar les vibracions i estudiar l’estructura i els moviments del gel durant dos anys, de finals de 2014 a principis de 2017.
Les plaques de gel estan cobertes de grans extensions de neu, que poden arribar a diversos metres i, a dalt de les quals, hi ha grans dunes semblants a la dels deserts. Aquesta neu protegeix el gel de sota, aïllant-lo de la calor i impedint que es fongui quan les temperatures pugen. Quan els investigadors van analitzar les dades dels sensors, es van adonar que aquesta capa vibrava gairebé sempre, descobrint que els vents que passaven entre les dunes feien que la capa de neu tremolés, com una mena de tambor gegantí. A més, es van adonar que el to d’aquest so sísmic canviava quan les condicions meteorològiques alteraven la superfície de la neu, fent que vibrés en freqüències diferents quan les tempestes movien les dunes o quan l’aire a la superfície pujava o baixava de temperatura pels canvis en la velocitat de les ones de vibració.
Aquest so té una freqüència massa baixa perquè la poguem escoltar, però tot i això aquest descobriment indica que les estacions sísmiques es podrien fer servir per controlar l’estat del gel en temps real, sabent com respon al canvi climàtic, per exemple.
