Troben restes de les explosions nuclears del segle XX a les profunditats dels oceans

El carboni radioactiu alliberat per les bombes atòmiques i d'hidrogen fins i tot ha acabat formant part dels teixits de crustacis que viuen a 11.000 metres sota el nivell del mar
Prova nuclear Castle Bravo (1954) | Departament d'Energia dels Estats Units

 
El carboni radioactiu que es va alliberar a l'atmosfera durant les explosions nuclears que es van produir al llarg del segle XX ha arribat a les zones més profundes dels oceans del món, segons un estudi elaborat per científics de l'Acadèmia Xinesa de les Ciències que ha estat publicat recentment a la revista 'Geophysical Research Letters'. Fins i tot els crustacis que viuen a les fosses oceàniques més profundes inclosa la fossa de les Marianes, a més de 10 quilòmetres sota el nivell del mar, han assimilat el carboni resultant de les detonacions i l'han incorporat a les molècules que formen els teixits dels seus cossos.

 

Com es va publicar fa unes setmanes, se sap que les glaceres de tot el món han recollit part de la pluja radioactiva resultant d'explosions i accidents, atrapant-la en un gel que, a causa de l'escalfament global, podria fondre's aviat. Gràcies a recerces anteriors, des dels anys cinquanta del segle passat també és conegut que els organismes de la superfície dels oceans han anat incorporant el carboni de les bombes atòmiques i d'hidrogen. El que es desconeixia fins ara era, precisament, que els crustacis de les profunditats s'alimenten d'aquests organismes, que cauen al fons de l'oceà quan moren, i que d'aquesta manera la contaminació radioactiva produida pels humans entra a la cadena tròfica i arriba a les zones més profundes de la Terra d'una manera molt més ràpida que si ho hagués fet a causa de la circulació oceànica, que hauria trigat segles a transportar el carboni fins als fons marins.

 

Exemplar d'una espècie d'amfípode
Exemplar d'una espècie d'amfípode | Uwe Kils (CC)

 

El carboni 14 és un isòtop radioactiu que es crea de forma natural quan els raigs còsmics interactuen amb el nitrogen de l'atmosfera i que, tot i que és molt menys abundant que el carboni estable, és present a gairebé tots els organismes i serveix als científics per datar l'antiguitat de roques, fòssils i restes arqueològiques de tota mena. Les explosions nuclears d'Hiroshima i Nagasaki el 1945 i les proves atòmiques fetes durant els anys cinquanta i seixanta van duplicar la quantitat de carboni 14 a l'aire, creant-lo a causa de la interacció dels neutrons alliberats per les bombes amb el nitrogen atmosfèric. Quan es van aturar les detonacions atmosfèriques els nivells van començar a reduir-se i, als anys 90, ja eren només un 20% superiors a abans de les primeres explosions nuclears. Aquest carboni 14, que va caure fins la superfície dels oceans, va servir perquè els organismes que hi vivien construissin molècules dels seus cossos, i és per això que des de l'inici de les proves nuclears que els científics l'han anat detectant.

 

No s'havia investigat, però, les seva presència a les zones hadals, els fons oceànics que es troben a més de sis quilòmetres sota la superfície. Formades quan una placa tectònica passa per sota d'una altra, aquests indrets estan habitats per criatures habituades a pressions extremes, temperatures baixíssimes i una gran manca tant de llum com de nutrients. En aquest estudi, els investigadors volien fer servir el carboni de les bombes com a marcador orgànic per estudiar millor aquests habitants de les profunditats, i van capturar amfípodes -petits crustacis carronyaires- de les fosses de Nova Bretanya, Mussau i les Marianes, al Pacífic Occidental, en profunditats de fins a 11.000 metres. En analitzar-los, els científics van veure que els nivells de carboni 14 al seu teixit muscular eren molt més alts dels esperats, semblants als dels organismes de la superfície, i també eren més alts que els de la matèria orgànica del fons dels oceans. Això va fer pensar als científics que els amfípodes estaven alimentant-se selectivament dels organismes morts que queien de la superfície, més rics en carboni a causa de la contaminació de les explosions nuclears.

 

L'oceà Pacífic | Alec Perkins (CC)

 

El descobriment d'aquests crustacis amb isòtops radioactius de carboni als seus cossos no només mostra les grans interaccions entre què passa a la superfície i la vida a les profunditats a nivell biològic, ajudant als científics a entendre-les, sinó que també hauria de servir com a advertiment per al futur. A més, gràcies a aquest estudi els científics també han pogut comprendre millor com s'han adaptat els crustacis a viure en un ambient tan pobre en nutrients com el del fons dels oceans: la seva longevitat, que ha sorprès els investigadors, és a causa d'un alentiment extraordinari del seu metabolisme, desenvolupat precisament per a sobreviure en les condicions extremes de les profunditats marines.