La temperatura del permagel està augmentant a escala mundial

La seva descongelació pot ocasionar l’alliberament de diòxid de carboni i metà, conseqüències molt greus per a l'escalfament global
Permagel
El permagel és sòl que es troba permanentment congelat | Universitat de Barcelona

El permagel, sòl que es manté congelat com a mínim dos anys sota la superfície, és un element de la criosfera poc estudiat en comparació amb altres fenòmens, com les glaceres o el gel marí, malgrat que té un paper important en l’evolució climàtica del planeta i en diverses activitats humanes. Ara, per primer cop, s’ha dut a terme una revisió de l’estat del permagel en el conjunt de la Terra a partir de l’anàlisi de les dades de més de cent vint perforacions distribuïdes per l’Àrtic i l’Antàrtida, així com en altes muntanyes i planes elevades d’arreu del planeta.


 

L’estudi, titulat «Permafrost is warming at a global scale» i publicat a la revista Nature Communications, ha estat liderat per l’investigador Boris Biskaborn (Institut Alfred Wegener - Centre Helmholtz de Recerca Polar i Marina, Potsdam, Alemanya). També hi han col·laborat una quarantena d’investigadors, entre els quals destaca Marc Oliva, coordinador del Grup de Recerca Antarctic, Arctic and Alpine Environments de la Universitat de Barcelona. Les dades analitzades s’han emmagatzemat a la Global Terrestrial Network for Permafrost, una iniciativa internacional que promou l’homogeneïtzació en la presa de dades de monitorització del permagel. Les dades obtingudes del 2007 al 2016 evidencien que les temperatures del sòl en sectors de permagel continu han augmentat en 0,39 ± 0,15 °C, mentre que el permagel discontinu s’ha escalfat en 0,20 ± 0,10 °C. A les altes muntanyes, la temperatura del sòl permanentment congelat ha augmentat un 0,19 ± 0,05 °C i les poques perforacions existents a l’Antàrtida evidencien un increment de temperatures de l’ordre de 0,37 ± 0,10 °C. En conjunt, s’estima que la temperatura del permagel terrestre ha augmentat en 0,29 ± 0,12 °C.


 

Fusió del gel de l'Antàrtida a causa de l'escalfament global | pxhere

 

La presència o absència de permagel al sòl condiciona els ecosistemes de nombroses àrees situades a les muntanyes i en latituds elevades. La descongelació del permagel ocasiona l’alliberament de diòxid de carboni i metà, amb les conseqüències que això té per a l’acceleració de l’escalfament planetari. A més, aquesta descongelació pot provocar l’enfonsament de les edificacions que s’hagin aixecat sobre el permagel. Cal tenir en compte, per exemple, que més del 60% de territori rus està situat en ambient de permagel, igual que una quarta part de la superfície terrestre de l’hemisferi nord. Per tant, aquest augment de les temperatures del sòl congelat pot tenir conseqüències socioeconòmiques a escala local i regional, amb la pèrdua d’equipaments, danys a infraestructures, erosió de la costa, etc., a més d’implicacions per al clima planetari.


 

Aquest treball entronca amb una altra publicació liderada per l’investigador Marc Oliva en la qual es demostra que, a causa de l’augment tèrmic detectat durant les darreres dècades, a la conca mediterrània el permagel només es manté actualment a les àrees de muntanya més elevades, com algunes zones dels Pirineus, els Alps del sud, els Apenins i les muntanyes d’Anatòlia, a més d’algunes zones aïllades dels Picos de Europa, Sierra Nevada, les muntanyes de l’Atles i els Balcans. A Catalunya només queda permagel al massís del Besiberri (Alta Ribagorça). I a totes les zones mostra evidències d’estar en degradació, amb la seva possible desaparició en les properes dècades. Aquesta altra recerca, publicada a Earth-Science Reviews, ha aplegat una vintena d’especialistes de diferents regions de la conca mediterrània. Per primera vegada s’han reconstruït les condicions de permagel a les zones de muntanya del sud d’Europa durant els darrers 20.000 anys. Els resultats mostren que, des de la darrera glaciació, hi ha hagut una disminució gradual de les àrees ocupades pel permagel a les muntanyes de la Mediterrània, i només ha reaparegut en alguns casos durant les fases més fredes, com ara a la petita edat de gel (1300-1800 dC). Des d’aleshores, l’escalfament ha fet que el permagel es trobi només als indrets més elevats de les muntanyes de la Mediterrània.


 

La glacera d'Ossoue entre Osca (Aragó) i els Alts Pirineus francesos. | Thibautsl (CC)

 

En els pròxims anys, els membres del Grup de Recerca ANTALP reforçaran l’estudi dels processos freds al Pirineu català, on encara queden reductes de sòl permanentment congelat, malgrat que la seva distribució i extensió és encara poc coneguda. D’altra banda, en la darrera reunió de l’Associació Internacional del Permagel (IPA) i del Comitè Científic per a la Recerca Antàrtica (SCAR), Marc Oliva ha estat designat copresident i representant espanyol de l’associació antàrtica ANTPAS (Antarctic Permafrost, Periglacial Environments and Soils). L’investigador afirma que «tot plegat ha de contribuir a donar una empenta a l’estudi dels ecosistemes freds a Catalunya, i fer de la Universitat de Barcelona una institució de referència en aquesta temàtica al sud d’Europa».




Comentaris

envia el comentari