Iran té problemes d’abastiment d’aigua. La majoria de reserves de les seves conques subterrànies pràcticament s’han esgotat, en part a causa dels esforços que s’han fet, de la Revolució Islàmica de 1979, per fer créixer la seva agricultura i deixar de dependre d’altres països per alimentar la seva població. Aquesta necessitat imperiosa d’aigua ha fet que les reserves del país hagin estat explotades sense cap tipus de mirament. El desenvolupament de l’agricultura, a més, també ha estat una de les raons de la construcció de múltiples preses per emmagatzemar aigua, cosa que ha limitat el flux d’aigua cap a les conques subterrànies, intensificant la desertització del país i crisis mediambientals com l’encongiment del llac Urmia, el segon llac salat més gran del món, i les tempestes de sorra, cada cop més habituals al sud-est del país.
A la regió de Teheran, la capital del país, la demanda d’aigua ha crescut enormement a causa dels canvis demogràfics que ha viscut la ciutat, on actualment viuen 8 milions de persones. L’any 1968, a Teheran hi havia menys de 4.000 pous; el 2012 ja n’hi havia més de 32.000. Les sequeres, a més, s’han fet més habituals durant els darrers anys, i això ha fet que el nivell freàtic, la profunditat a què es troba aigua sota la ciutat, caigués 12 metres entre 1984 i 2011. Aquesta baixada del nivell de l’aigua, a més, té un altre efecte: el sòl que té al damunt tambá baixa. A la revista ‘Remote Sensing of the Environment’, un equip d’investigadors del Centre Alemany de Recerca en Geociències de Potsdam han publicat un informe sobre la magnitud d’aquest ensorrament de la capital iraniana. Fent servir dades de 4 satèl·lits diferents, els científics van mesurar la subsidiència de la superfície de la Terra a la regió de Teheran, amb resultats molt preocupants: entre 2003 i 2017, tres zones es van enfonsar a una velocitat superior als 25 centímetres anuals, amb un acumulat superior als 3 metres.
Les clivelles al terra i les esquerdes als edificis són signes evidents de les deformacions que està patint la superfície i que afecten a les construccions que hi ha a sobre seu. Els dipòsits subterranis, a més, també s’han vist afectats, i molts d’ells s’han encongit i ja no podran tornar a emmagatzemar tanta aigua com en el passat. Els investigadors, però, creuen que encara es pot, si més no, frenar aquest enfonsament tan pronunciat, sempre i quan les autoritats iranianes revisin les seves polítiques de gestió de l’aigua i comencin a treballar com més aviat millor per introduir al seu país la noció de desenvolupament sostenible. Ja no es tracta “només” d’un problema d’abastiment d’aigua sinó que, si la ciutat es continua enfonsant, les infraestructures i els edificis de la ciutat estaran cada cop més deteriorats i això pot, finalment, posar en perill greu la vida dels habitants de la ciutat.
