Els secrets de la llarga vida dels arbres mil·lenaris

En el món vegetal, una gran tolerància i resiliència a l’estrès sempre van lligades a creixements més lents, major capacitat de regeneració i més longevitat
Els arbres milennaris són un dels espectacles mésgrans del món vegetal
Els arbres milennaris són un dels espectacles més grans del món vegetal | Pixabay

Un creixement lent, una gran capacitat de regeneració i molta tolerància i resiliència davant l’estrès ambiental són els factors clau que expliquen la longevitat extrema dels arbres mil·lenaris d’arreu del món. Així ho constata un article publicat a la revista Trends in Plant Science pel catedràtic Sergi Munné Bosch, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona (IRBio).

Matusalem, un exemplar de Pinus longaeva de més de 5.000 anys, es troba al Bosc Nacional d’Inyo (Estats Units) i és considerat l’arbre més antic del planeta. A l’Iran, el xiprer d’Abarkuh (Sarv-e Abarkuh, en persa) és un exemplar venerat de l’espècie Cupressus sempervirens que supera els 4.000 anys de vida. També són uns grans gegants de la supervivència l’olivera de Vouves, a Creta —l’exemplar mil·lenari més emblemàtic de l’espècie Olea europaea—; el castanyer dels Cent Cavalls, a Sicília; el cedre Jomon Sugi de l’illa Yakushima, al Japó, i la conífera Te Matua Ngahere (Pare del Bosc, en maori), a Nova Zelanda. Aquests supervivents mil·lenaris de boscos ancestrals de tot el planeta «són un model excel·lent de tolerància i de resiliència a l’estrès», explica Sergi Munné Bosch, catedràtic del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals. «En concret —precisa—,es consideren una excepció dins de les respectives espècies a escala poblacional i són models que ens ajuden a comprendre millor la importància de la variabilitat interindividual en els processos adaptatius».

El Jaya Sri Maha Bodhi (a l'esquerra el 1913, a la dreta actualment), és un plançó de l'arbre sota el qual va meditar Buda i l'arbre plantat més vell del món, amb 2.300 anys
El Jaya Sri Maha Bodhi (a l'esquerra el 1913, a la dreta actualment), és un plançó de l'arbre sota el qual va meditar Buda i l'arbre plantat més vell del món, amb 2.300 anys | Wikimedia Commons

En el món vegetal, una gran tolerància i resiliència a l’estrès (temperatures extremes, falta de nutrients, sequera, etc.) sempre van lligades a creixements més lents, major capacitat de regeneració i més longevitat. En el cas dels arbres més antics del planeta, aquesta resposta ecofisiològica tan eficient davant factors externs se suma a un patró de creixement modular i una gran capacitat per regenerar-se i mantenir estructures dorments —com les gemmes—, que poden reiniciar el creixement vegetal durant el seu cicle vital.  Els cicles de creixement modular dels arbres mil·lenaris se sostenen al voltant el tronc, «i això els confereix una major robustesa i capacitat de sobreviure durant més temps», apunta Munné Bosch. «El tronc —afegeix— està format per més d’un 99 % de teixits morts, i el xilema (un conjunt de vasos del teixit vascular) també està completament mort. Els teixits vius que conformen el floema (vas conductor de la saba elaborada) i el càmbium vascular es troben molt protegits per l’escorça de l’arbre».

Les herbàcies i els arbustos també són plantes perennes que poden ser molt longeves. Amb més de 300 anys, la Borderea pyrenaica —una planta endèmica dels Pirineus— és l’herbàcia amb la major longevitat descrita fins ara. Com a estratègia de supervivència, aquesta fanerògama terrestre sosté els seus períodes de creixement cíclics sobre un tubercle. La gran capacitat de les plantes perennes per sobreviure a la natura és un referent científic per estudiar els mecanismes relacionats amb la longevitat i la senescència. En concret, la senescència és un procés de mort cel·lular programada que té una funció biològica en el món vegetal (eliminar components cel·lulars, mobilitzar nutrients a la planta, etc.). En les plantes perennes de vida més llarga, la senescència fisiològica podria ocórrer, però no és observable en el medi natural. En aquest cas, la longevitat potencial és tan extraordinària que la planta sol morir a causa de factors externs molt abans que es pugui observar qualsevol declivi fisiològic associat a l’envelliment. «Això és molt fàcil d’entendre en el cas dels arbres mil·lenaris. La probabilitat de morir de qualsevol organisme —per molt tolerant i resilient que sigui a l’estrès— augmenta amb el temps. Per qüestions d’atzar, és realment ben difícil que algun organisme pugui sobreviure tants anys a diferents amenaces externes», aclareix Munné Bosch.

Amb el pas del temps, les limitacions estructurals són la causa principal del declivi funcional de les espècies vegetals més longeves. «Un arbre podrà assolir la seva alçada màxima en funció del seu genoma i de les condicions ambientals del seu hàbitat natural. Posteriorment, podrà anar allargant la seva longevitat mitjançant noves ramificacions i regenerant noves branques quan pateixi danys. Però tot això té un límit. Quan el teixit vascular que connecta les arrels amb la part aèria (xilema) o les fonts de fotoassimilats amb els seus embornals (floema) pateixin un dany prou gran, la planta finalment morirà», conclou l’investigador.