Resolen el misteri de la desaparició de la Lluna que va tenir lloc fa 900 anys

Unes erupcions volcàniques que havien estat oblidades són les causants més probables d'un fenomen que va espantar els europeus del segle XII
|

La Crònica de Peterborough, escrit en anglosaxó entre els segles XI i XII, és l'únic text històric en prosa que es conserva a Anglaterra entre la conquesta del regne per part dels normands i el segle XIV. Entre els esdeveniments que s'hi relaten, els que van tenir lloc el 1110, el desè any de regnat d'Enric I, són especialment greus, tant que la mateixa crònica titlla l'any de "desastrós". Una sèrie de pluges torrencials va fer malbé les collites, la fam va assolar les terres... i una nit, la Lluna va desaparèixer completament. El relat sembla tret d'una història de terror: "La cinquena nit del mes de maig, la lluna va aparèixer brillant al vespre, i després a poc a poc la seva llum va disminuïr". Quan va arribar la nit, continua el text, "s'havia extingit tan completament que ni la llum, ni l'orbe, ni res se'n podia veure. I va continuar així gairebé fins el dia, i llavors va aparèixer plena i brillant".

 

Les explicacions habituals no serveixen per a aquest cas: si haguessin estat núvols, la crònica no diria que les estrelles brillaven amb força mentre la Lluna desapareixia. El satèl·lit tampoc no estava sent eclipsat per la Terra, ja que aleshores hauria estat una "lluna de sang", de color vermell. Així doncs, quina va ser la raó d'aquest fenomen? En un article publicat a la revista 'Scientific Reports', un equip de científics proposa una sola explicació tant per al clima extraordinàriament plujós com per a la desaparició de la Lluna, una sèrie d'erupcions volcàniques que haurien tingut lloc entre 1108 i 1110 a Europa o bé a Àsia. Les anàlisis dels registres de gel antic apunten en aquesta direcció, per bé que gairebé no n'hi ha registres històrics. Segons les dades obtingudes, l'alliberament a l'aire de grans núvols de cendra que es van desplaçar pel planeta podrien haver ocultat la Lluna, deixant les estrelles visibles, i causar canvis molt grans en el clima.

El volcà Etna fumejant | Josep Renalias (CC)

Una d'aquestes erupcions, afirmen els científics, va tenir lloc al Japó l'any 1108. D'acord amb les columnes de gel extretes de Grenlàndia i l'Antàrtida, que mostren un increment des aerosols de sobre en aquells anys, una erupció va omplir l'estratosfera de fum. L'examen dels anells d'arbres que ja eren vius aleshores també confirmen que l'any 1109 va ser fred i humit a Europa, una circumstància habitual en les grans erupcions volcàniques i que ha estat registrada diverses vegades a la història. La més coneguda, segurament, és la que es diu que va provocar la desaparició de part de l'illa de Santorini, la destrucció de Creta i els esdeveniments recollits a la Bíblia com les Plagues d'Egipte. En el cas que ens ocupa, els investigadors van trobar 13 textos que esmenten mal temps, pèrdua de les collites i fam en aquell mateix període.

 

L'erupció que encaixa millor, doncs, és la del mont Asama, al Japó, que va tenir lloc entre agost i octubre de 1108. Els escrits d'un alt funcionari nipó així ho confirmen, i expliquen com la muntanya va llençar foc al cel i va fer erms els camps propers, cosa que concorda amb la caiguda de sofre i amb una emissió de fums que podria haver ocultat la Lluna fins a dos anys després. Tot i que les proves d'aquest fet històric són indirectes, sembla que és la millor explicació al fenomen, que va aterrir els anglesos fa més de nou segles.