La central tèrmica de Drax, a prop de la localitat de Selby (North Yorkshire, Anglaterra) s’ha convertit en la primera d’Europa que captura el diòxid de carboni que emet en el seu procés de generació d’energia, que cada any crema uns set milions de tones de biomassa. Segons explica Roger Harrabin a la cadena britànica BBC, l’empresa que gestiona la central ha posat en marxa, després de mesos de preparació, tal com vam explicar a ‘Món Planeta’, un projecte pilot que té com a objectiu capturar cada dia una tona de diòxid de carboni, una passa important per posar fre a la contribució de la planta al canvi climàtic però que, segons afirma l’article, no està exempt de polèmica.
Sobre el paper, el creixement d’un arbre fa que absorbeixi diòxid de carboni de l’atmosfera, retirant-lo, i en el moment de cremar-lo no s’emet diòxid de carboni extra perquè, en teoria, el mateix arbre l’havia capturat primer. Si no es permet que aquest CO2 arribi a l’atmosfera, com es vol fer a la central de Drax, s’està reduint la quantitat total d’aquest gas que hi hauria d’haver a l’atmosfera. El següent pas, en què ja s’està treballant, és reciclar aquest diòxid de carboni per convertir-lo en un recurs que es pugui utilitzar.
La tecnologia que fa servir la central de Drax per retirar diòxid de carboni s’anomena BECCS, les sigles en anglès de Bio Energia amb Captura i Emmagatzemate de Carboni, un recurs molt necessari per deixar de contribuir a l’escalfament global, especialment per alguns científics que opinen que els governs mundials no faran prou per lluitar contra el climàtic i que cal que siguin els investigadors i les empreses qui prenguin la iniciativa. Aquesta tecnologia, però, té els seus detractors, que tenen dos arguments principals: el primer és l’impacte en l’ecosistema de la quantitat de terra necessària per fer créixer prou arbres com per generar electricitat a gran escala. L’altre, la quantitat d’energia que cal per capturar i emmagatzemar el diòxid de carboni. La central de Drax genera el 6% de l’electricitat del Regne Unit, però crema més fusta de la que s’hi obté, de manera que l’ha d’importar dels Estats Units, encara que des de l’empresa responsable de la central s’afirma que la majoria de la que compra són residus de la indústria de la fusta. El problema vindria si es volgués implementar aquest sistema a gran escala, prou com per aconseguir complir els Acords de París: la quantitat de fusta necessària ocuparia, segons la BBC, una superfície que triplicaria la de l’Índia.
Així doncs, aquesta prova pilot comença com una proposta innovadora però que, pel que sembla, no serà suficient. Caldrà comptar amb la col·laboració de molts més actors per trobar la solució a un problema que afecta tot el món i que, a cada dia que passa, és més a prop de convertir-se en irreversible.
