Reconstrueixen l’evolució de les glaceres a les muntanyes de la Península els darrers 100.000 anys

La glacera d'Ossoue entre Osca (Aragó) i els Alts Pirineus francesos és una de les poques glaceres que queden a la serralada. | Thibautsl (CC)

L’investigador de la UB Marc Oliva és el primer signant d’un estudi publicat a la revista Earth-Science Review que recull quin impacte han tingut les glaceres a les muntanyes ibèriques durant el període quaternari, concretament durant els darrers cent mil anys. En la recerca es constata, per exemple, que en el cas dels Pirineus les glaceres havien arribat fins a les immediacions del que actualment són les poblacions de Pont de Suert, la Seu d’Urgell o Puigcerdà, durant els moments de màxima extensió del gel. De fet, l’excepcionalitat és la situació actual, amb escassetat de gels perpetus.

 

Des de fa uns 11.700 anys, el paisatge de les altes muntanyes ibèriques és molt semblant a l’actual, sense glaceres, a excepció de les fases més fredes com la petita edat de gel (del 1300 al 1850). Però anteriorment, les llargues glaceres i els cims permanentment glaçats eren més habituals, de manera que indrets com l’actual població de Viella estaven coberts per una capa de gel de 600 a 800 metres d’espessor. Això ho sabem perquè hi ha testimonis en el paisatge de la important presència de les glaceres en el passat: les formes de relleu d’origen glaciar com les valls en forma d’U, els circs, les morrenes o els llacs glacials.

 

Durant les fases més fredes de la darrera glaciació, les temperatures mitjanes eren uns 10 ᵒC més baixes que en l’actualitat, cosa que feia possible que les glaceres ocupessin les altes muntanyes ibèriques. «Els Pirineus tenien un paisatge més semblant als Alps actuals, amb llargues glaceres i cims permanentment glaçats», explica Marc Oliva, investigador principal del Grup de Recerca Antarctic, Arctic and Alpine Environments (ANTALP) de la UB.

 

L’estudi ha recopilat més de 350 datacions dutes a terme per una desena d’especialistes i ha unificat els criteris utilitzats per tots ells. Concretament s’estudien els Pirineus, la serralada Cantàbrica, les serralades del nord-oest, el Sistema Central, la serralada Ibèrica i Sierra Nevada.