En la situació actual, amb moltíssims ecosistemes arreu del món acostant-se al punt de col·lapse, una destrucció de la biodiversitat com s’ha vist poques vegades a la història del nostre planeta i un clima el canvi del qual comença a poder percebre’s a escala humana, sembla impossible negar que cal protegir les formes de vida de la Terra dels efectes enormement destructius de l’activitat humana.
Així doncs, un equip internacional d’investigadors, sota l’empar de Global Safety Net, ha estudiat què s’hauria de fer per fer efectiva aquesta protecció a escala planetària, i les seves conclusions han estat publicades a la revista ‘Science Advances’. Cal tenir en compte que aquest estudi, per començar, no ha tingut en compte els ecosistemes marins ni d’aigua dolça sinó només els terrestres, centrant-se en aconseguir, per exemple, la reducció del potencial d’aparició de malalties zoonòtiques com la COVID-19 que no només podrien causar estralls entre els humans sinó, també, entre la resta d’animals de la Terra.
Una de les primeres constatacions de l’estudi és que, si bé aproximadament la meitat de terres del planeta actualment es consideren en estat natural o semi-natural, només un 15% estan protegides d’alguna manera. Segons Global Safety Net, aquesta protecció s’hauria d’estendre al 50% de la superfície terrestre per permetre la supervivència i la proliferació de la biodiversitat i, amb ella, una reducció de les emissions de CO2, ja que l’eliminació natural del carboni a través de l’emmagatzematge a la matèria viva milloraria molt.
Pel que fa als criteris, el treball afirma que s’hauria de començar pels hàbitats d’espècies rares, evitant-ne la desaparició. Per a fer això, només caldria protegir un 2,3% de la Terra, si els espais es delimitessin bé i amb mesures estrictes. A més d’aquestes àrees, també caldria protegir les que són especialment riques per a la biodiversitat, aquelles que acullen els animals i les plantes essencials per mantenir els ecosistemes. Fer això, segons l’estudi, equivaldria a protegir un 6% de les terres emergides del món. També s’haurien de tenir en compte l’espai necessari per a la recuperació dels grans mamífers, com els felins (6,3%) i per absorbir i emmagatzemar el carboni i estabilitzar el clima (4,7%). Finalment, la xifra més gran aniria destinada a la preservació d’espais de natura salvatge intacta, un 16%. Tot plegat, la meitat del planeta, amb una última necessitat: la d’establir corredors naturals que permetin connectar les zones protegides.
Evidentment, alguns països tindrien una importància més gran que altres: Rússia, els Estats Units, Brasil i Indonèsia, per exemple, com també Costa Rica, el Perú i Namíbia, són indrets especialment importants en aquest sentit i que necessitarien “plans de conservació de les ecoregions”. Això, però, no voldria dir eliminar-ne completament l’activitat humana, sinó mantenir la presència sostenible d’algunes comunitats, cosa que, segons l’informe, podria tenir “avantatges a llarg termini per a la biodiversitat i l’emmagatzematge de carboni”.
En qualsevol cas, aquest informe suposa una propost ferma de solució a moltes de les crisis mediambientals que ens afecten i ens afectaran durant els propers anys, per bé que, com afirmen els seus mateixos autors, “les societats humanes estan fent tard per posar remei a la degradació imminent del clima, a la pèrdua massiva de biodiversitat i, també, a la prevenció de pandèmies”.
