El programa de reintroducció de la tortuga verda a les illes Caiman ha estat clau per poder recuperar aquesta espècie amenaçada pels efectes de la sobreexplotació humana, segons un treball publicat a la revista Molecular Ecology i que han dirigit els experts Marta Pascual i Carlos Carreras, del Laboratori de Genètica Evolutiva de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona. El nou treball, que té com a primera autora Anna Barbanti , representa el primer estudi genètic del projecte de reintroducció d’aquesta espècie en perill, i per extensió, de la població salvatge de tortuga verda a les illes Caiman, un territori britànic d’ultramar situat al mar Carib.
Segons les conclusions, la població salvatge actual de tortuga verda de les illes Caiman s’ha recuperat com a resultat del procés de reintroducció, presenta una alta diversitat genètica i es reprodueix amb total normalitat a la natura. Tot i això, els autors de l’estudi recomanen fer un seguiment genètic de l’espècie en aquesta regió de l’Atlàntic ja que presenta un patrimoni genètic diferencial en comparació amb altres poblacions naturals del Carib. En aquesta recerca també hi han participat Clara Martín i Víctor Ordóñez, i altres experts de la Universitat d’Exeter, la Granja de Tortugues de les Caiman i el Departament de Medi Ambient del Govern de les illes Caiman.
La tortuga verda (Chelonia mydas) és una espècie migratòria de distribució global en latituds tropicals i subtropicals i amb platges de posta a la conca mediterrània. Aquesta espècie, que ha estat força explotada per l’activitat humana, és la més gran de la família Cheloniidea —els adults poden superar els 200 quilograms de pes— i és una de les espècies de tortugues marines que mostra un comportament filopàtric més acusat (és a dir, torna a les platges on va néixer per fer la posta d’ous).
Factors com ara l’escalfament global, la contaminació marina, la pèrdua de l’hàbitat natural, la pressió pesquera i les captures accidentals posen en perill la supervivència d’aquest queloni, catalogat com a espècie en perill segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura.
Durant la dècada dels anys vuitanta, la sobreexplotació de la tortuga verda a les illes Caiman va causar la pràctica desaparició de les poblacions nidificants. Per poder recuperar aquesta població en perill, es va impulsar un programa de reintroducció de l’espècie amb individus de la Granja de Tortugues de les Caiman. Quaranta anys després, les dades mostren que la població nidificant de les illes Caiman s’ha restablert, però no se sabia si aquest fet era el resultat del procés de reintroducció o de la recuperació natural de la població per la millora dels factors més amenaçadors.
En el nou treball, els experts analitzen diversos marcadors genètics per conèixer el grau de parentiu de la població natural de tortuga verda a les illes Caiman amb els individus reproductors de la granja, i així poder valorar l’efecte del procés de reintroducció sobre la població salvatge. “A la natura, la diversitat genètica és un factor clau que facilita l’adaptació de les poblacions a l’entorn natural i la seva tolerància als canvis mediambientals. En aquest context, és fonamental fer un seguiment genètic dels processos de reintroducció per avaluar-ne l’èxit i les possibles conseqüències per a l’espècie objectiu de la reintroducció”, explica el professor Carlos Carreras, membre del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística UB i de l’IRBio. “Una població amenaçada —continua— pot reduir les seves opcions de supervivència per un excés d’endogàmia, però una reintroducció mal planificada també pot tenir conseqüències negatives per efecte de la barreja d’individus genèticament molt diferents, ja que es podrien generar híbrids no viables a les condicions ambientals de la població”.
La població salvatge de tortuga verda manté una estreta relació genètica amb els individus de la CTF, revela el nou estudi. Segons destaca la professora Marta Pascual, membre també del Departament esmentat i de l’IRBio, “en un 90 % dels individus de les poblacions naturals s’han pogut identificat relacions de parentiu amb individus de la granja. Això implica que el procés de reintroducció ha tingut molta importància en la recuperació de les poblacions amenaçades”.
El procés de reintroducció es va iniciar a la granja amb individus de poblacions molt distants, i això explica que la diversitat genètica de les tortugues de la primera generació sigui superior a la dels seus progenitors. Aquesta diversitat genètica de la població inicial ha anat minvant com a conseqüència del procés de captivitat —com és esperable—, però també pels efectes de la gestió sobre la població del CTF. Per exemple, es fan servir individus de la mateixa cohort com a adults reproductors per reemplaçar les pèrdues que va provocar l’huracà Michelle el 2001, una estratègia que ha incrementat notablement el grau de parentiu entre els individus reproductors de la granja. Així doncs, estudis científics com el que publica ara la revista Molecular Ecology són eines fonamentals per prendre les decisions més adients en la gestió d’espècies amenaçades.
Els estudis de marcatge més actuals indiquen que a les illes Caiman existeix una població d’entre cent i cent cinquanta femelles adultes reproductores. En aquest escenari de protecció de la biodiversitat, els programes de reintroducció d’espècies en perill poden esdevenir una eina efectiva de conservació però també poden ser completament ineficaços, i fins i tot, tenir conseqüències negatives per a les poblacions amenaçades i els ecosistemes naturals. “Per això, és imprescindible dissenyar amb rigor científic els programes de reintroducció d’espècies amenaçades, i fer-ne un seguiment a llarg termini per avaluar-ne l’èxit i les possibles conseqüències per a l’espècie”, alerten els experts.
