El mar Bàltic, al nord d’Europa, sempre ha estat una de les zones del món on hi ha més “zones mortes”, àrees on les aigües tenen tan poc oxigen que la majoria d’animals marins no hi poden sobreviure. Tot i això, recentment un estudi ha mostrat que la pèrdua d’oxigen de les aigües costaneres del mar durant el darrer segle ha estat la més important dels últims 1.500 anys.
El treball, publicat a la revista ‘Biogeosciences’, explica com la pol·lució d’origen humà, dels fertilitzants fins a les deixalles abocades per les clavegueres, és la principal responsable de la desoxigenació a les zones més properes a terra ferma. El creixement de les àrees amb escassedat d’oxigen pot tenir conseqüències catastròfiques tant pel medi ambient com per les poblacions properes, ja que podria provocar la reducció dràstica de la pesca i, fins i tot, una mortalitat massiva dels animals marins.
Al llarg del segle XX, el mar Bàltic va rebre grans quantitats de contaminació d’origen humà i en continua patint les conseqüències. Tot i les mesures preses pels països escandinaus per reduir les seves emissions, la situació a les aigües, especialment la mar de l’Arxipèlag -entre Finlàndia i Suècia- no ha mostrat cap signe de millora. Tot i que consideren que el canvi climàtic no ha estat la causa d’aquest problema, els científics també asseguren que és un factor important a l’hora d’alentir la recuperació del mar.
Per esbrinar què va provocar l’increment de la desoxigenació i quin paper hi ha tingut l’escalfament global, l’equip de recerca va extreure una mostra de 4 metres de profunditat de sediments al mar de l’Arxipèlag, que cobreix els darrers 1500 anys i que inclou des de l’Anomalia Climàtica Medieval, un període de temperatures més altes que va durar dels anys 900 a 1350 aproximadament, fins avui.
La seva anàlisi va revelar que, a les zones costaneres, destaca la pèrdua d’oxigen que ha tingut lloc durant els darrers 200 anys, al mateix temps que apareixen indicis de contaminació humana. Durant el període càlid medieval els nivells d’oxigen també eren més baixos, però la pèrdua actual és especialment severa i mostra els efectes de la combinació de la pol·lució i l’escalfament global.
L’abocament de nutrients al mar té efectes a molt llarg termini i fa molt complicat aturar el creixement de les zones mortes. Els rius de les zones habitades del Bàltic els duen fins la costa, facilitant el creixement d’algues. Quan aquestes algues moren van a parar al llit marí, on els bacteris les descomposen, fent servir oxigen. Si els nutrients humans es reduissin, això també faria que hi hagués menys algues i aturaria la pèrdua d’oxiden. El problema, però, és que les algues mortes alliberen fòsfor, que torna a la superfície i facilita el creixement de cianobactèries, uns organismes que capturen nitogen de l’atmosfera.
Com a resultat d’aquest procés, el nivell de nutrients a l’aigua podria continuar sent alt encara que s’aturessin totes les contribucions humanes, formant un cercle que podria trigar moltíssim a aturar-se. Tot i això, a dia d’avui l’arribada de residus i el canvi climàtic continuen en marxa. Els científics esperen que el seu estudi ajudi a adonar-se del problema i que els governs concentrin els seus esforços en aturar tant l’arribada de nutrients al mar com el canvi climàtic.
Tot i això, els països del mar Bàltic estan fent grans avenços per deixar de ser part del problema i, de fet, en algunes zones costaneres s’han observat petites millores, obrint una petita esperança a aturar el creixement de les zones mortes i la mort potencial d’un gran nombre de fauna i flora marines.
