Al contrari del que s’havia pensat fins ara, les condicions per al desenvolupament i la supervivència de la vida en planetes coberts completament d’aigua són força flexibles, cosa que dóna ales a la possibilitat que siguin habitables. Aquesta és la conclusió d’un estudi conjunt entre la Universitat de Chicago i la Universitat Estatal de Pennsilvània, totes dues als Estats Units.
Durant molt de temps, la comunitat científica havia donat per fet que els planetes envoltats d’oceans profunds que els cobrien del tot no permetien el cicle dels minerals i els gasosque mantenen l’estabilitat del clima de la Terra i que, per tant, no podien permetre que la vida hi sobrevisqués.
Aquest nou treball, però, publicat recentment a la revista ‘The Astrophysical Journal’, afirma que els planetes oceànics es poden mantenir a la zona d’habitabilitat durant molt més temps del què es pensava i fonamenten aquesta afirmació en més d’un miler de simulacions que indiquen que la vida no necessita per força una mena de “clon” del nostre planeta, amb terres emergides i oceans poc profunds.
Amb la millora dels telescopis durant els darrers anys, els científics han anat trobant més i més exoplanetes i se n’han conegut més característiques. Això ha animat els científics a posar en marxa més investigacions sobre com s’hi podria desenvolupar la vida, no només als més semblants a la Terra sinó també a d’altres de molt diferents com, per exemple, els que estan coberts per centenars de quilòmetres d’aigua.
Per a que la vida es desenvolupi a qualsevol indret cal un període de temps molt llarg i, com que tant els planetes com les estrelles passen per fases molt diferents, els investigadors busquen coincidències de planetes amb aigua i amb una manera de mantenir un clima estable. La forma que això passi que coneixem més bé és la que de la Terra, que es refreda capturant els gasos d’efecte hivernacle en forma de minerals i s’escalfa alliberant-los en erupcions volcàniques, això sense tenir en compte el cicle del carboni vinculat als organismes vius, és clar.
Aquest sistema, però, no podria funcionar en un planeta completament cobert d’aigua, ja que els volcans quedarien molt limitats per l’enorme massa d’aigua que hi hauria a sobre seu. En la recerca d’una forma de regulació alternativa, els científics responsables d’aquest estudi van posar en marxa una simulació en base a milers de planetes generats de manera aleatòria i en van seguir l’evolució, i la dels seus climes, al llarg de milers de milions d’anys.
Per a sorpresa seva, van veure que aproximadament un 10% d’ells mantenia un clima estable durant més de 1.000 milions d’anys, prou com perquè s’hi desenvolupessin algunes formes de vida. Aquests planetes es troben a la distància adient de les estrelles al voltant de les quals orbiten. A més, tenen una quantitat suficient de carboni i no hi ha gaires elements de l’escorça que, dissolts a l’aigua dels oceans, el podrien fer sortir a a l’atmosfera.
Amb una quantitat suficient d’aigua, un cicle del carboni que es desenvolupés només entre l’oceà i l’atmosfera podria aportar l’estabilitat sudicient. El temps que duri aquesta calma depèn, bàsicament, de com es reparteixi el diòxid de carboni entre l’oceà, l’aire i les roques, però això no fa imprescindible que el cicle es desenvolupi de la mateixa manera que al nostre planeta.
Tot i que les simulacions es van fer amb estrelles molt semblants al Sol, els resultats indiquen que les perspectives també podrien ser optimistes per a les nanes vermelles. Aquestes estrelles, que augmenten la seva brillantor molt més lentament que la nostra, deixen molt més de temps a la vida per desenvolupar-se, de manera que es podria fer una simulació tenint en compte aquesta particularitat per augmentar encara més la quantitat de planetes teòricament habitables que hi podria haver a l’Univers.
