El Patrimoni de la Humanitat, amenaçat pel nivell del mar i el canvi climàtic

Al llarg del segle XXI, els indrets de més importància històrica i cultural del Mediterrani correran perill de desaparèixer per les marors ciclòniques i l'erosió de la costa
L'amfiteatre de l'antiga Tarraco romana, un dels indrets més amenaçats
L'amfiteatre de l'antiga Tarraco romana, un dels indrets més amenaçats | Wikimedia Commons

La regió del Mediterrani és ple d'indrets i monuments que han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i que es troben molt a prop de la costa, en zones de poca altitud. Alguns exemples són la ciutat romana de Tàrraco (Catalunya), la ciutat de Venècia (Itàlia), el casc antic de Dubrovnik (Croàcia) o les ruïnes de la ciutat púnica de Cartago (Tunísia). A mesura que avanci el segle XXI, el risc que les marors ciclòniques i l'erosió de la costa posin en perill la seva supervivència anirà en augment, segons afirma un estudi dirigit per la investigadora Lena Reimann de la Universitat de Kiel (Alemanya) i que va ser publicat a la revista 'Nature Communications'.

 

A dia d'avui, la majoria dels 49 indrets declarats Patrimoni de la Humanitat i que van ser analitzats en l'estudi ja es troben en perill. De tots ells, 37 d'ells tenen un 1% de probabilitats anuals de ser inundats per una maror ciclònica, és a dir, d'una pujada sobtada del nivell del mar a causa d'un sistema de baixes pressions atmosfèriques. Pel que fa a l'erosió de la costa, és un factor de risc per a 42 dels 49 llocs estudiats. Si el nivell del mar continua augmentant, el risc de marors ciclòniques al Mediterrani pot incrementar-se en un 50% i l'erosió costanera pot augmentar un 13%, exposant tot aquest patrimoni de la història de les civilitzacions humanes a danys irreparables.

 

 

La ciutat antiga de Venècia vista des de l'aire, mostrant el risc que correria el nucli si el nivell del mar pugés
La ciutat antiga de Venècia vista des de l'aire, mostrant el risc que correria el nucli si el nivell del mar pugés | Wikimedia Commons

 

Per avaluar aquests riscos, l'equip d'investigadors dirigits per Reimann va crear una base de dades espacial del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO en zones costaneres de la regió mediterrània. A més d'això, les dades també incloïen el tipus de monument o espai protegit, la distància de la costa i la seva localització en entorns urbans o rurals. Gràcies a aquestes dades, es van poder dur a terme simulacions d'inundació fent servir diversos escenaris de pujada del nivell del mar i aconseguir dos índexs: un sobre el risc d'inundacions i un altre sobre el risc d'erosió. El primer calcula els riscos pel que fa a l'àrea potencialment inundada i a l'alçada a què podrien arribar les aigües; el segon té en compte la distància de la costa i les seves propietats físiques i geològiques per determinar el grau d'erosió. Així, l'increment del 50% en el risc d'inundacions i del 13% en l'erosió es van calcular comptant que, l'any 2100, el nivell del Mediterrani hagués pujat 1,46 metres, una circumstància poc probable -d'un 5%- fins i tot en el pitjor escenari d'escalfament global però que permet saber quin seria el pitjor dels casos i que té en compte les incerteses sobre la fusió de les capes de gel terrestres.

 

L'objectiu d'aquest estudi és cridar l'atenció sobre la necessitat de desenvolupar estratègies d'adaptació per protegir el patrimoni cultural arreu del món, començant pels llocs on és més urgent fer-ho però amb vistes a fer estudis semblants a molts altres indrets per elaborar una llista de quins es troben en perill i prendre mesures. Un bon exemple d'això és el projecte MOSE, a Venècia, que consisteix a barreres mòbils que poden protegir la ciutat de pujades d'aigua de fins a tres metres. Gràcies a la mobilitat d'aquestes barreres, és possible mantenir l'ecosistema de la llacuna i no afectar la classificació de l'indret com a Patrimoni de la Humanitat. Frenar el canvi climàtic, però, continua sent la prioritat, ja que és la millor manera de preservar els vestigis de la nostra història.