La revista Science publica en l’últim número un estudi dirigit per l’investigador ICREA João Zilhão, del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques de la UB, en què es presenten els resultats de l’excavació de la cova de Figueira Brava, a Portugal, usada com a recer per poblacions neandertals fa entre 86.000 i 106.000 anys. L’estudi revela que la pesca i el marisqueig van contribuir de manera molt significativa a l’economia de subsistència dels habitants de Figueira Brava. La rellevància de la troballa radica en el fet que fins ara gairebé no hi havia indicis que aquestes pràctiques fossin habituals entre els neandertals.
Sobre les conseqüències d’aquesta recerca, João Zilhão explica: «Un model molt influent sobre els nostres orígens planteja que el consum habitual de recursos aquàtics —rics en omega-3 i altres àcids grassos que afavoreixen el desenvolupament dels teixits cerebrals— hauria propiciat un increment de les capacitats cognitives en els humans d’anatomia ja més moderna. És a dir, els humans que, a l’Àfrica, van ser contemporanis dels neandertals i solen ser considerats els únics ancestres de l’Homo sapiens actual». Però els resultats de l’excavació de Figueira Brava estableixen que «si aquest consum habitual de recursos marins va jugar un paper important en el desenvolupament de les capacitats cognitives, ho va fer a escala de la humanitat en el seu conjunt, incloent-hi els neandertals, no únicament a escala de la població africana que després es va expandir», aclareix l’investigador.
Zilhão inscriu la recerca en la línia de «les proves que s’han anat acumulant durant l’última dècada segons les quals els neandertals tenien una cultura material simbòlica». De fet, el 2018 es van publicar dos treballs codirigits per ell mateix en què es demostrava que, fa més de 65.000 anys, els neandertals havien realitzat pintures rupestres en almenys tres coves de la península Ibèrica: La Pasiega, Maltravieso i Ardales (Science). Així mateix, fa més de 115.000 anys, feien servir petxines perforades i amb restes d’ocre, com les de la cova de Los Aviones (Cartagena, Múrcia), com a penjolls o contenidors per a mescles sofisticades de diferents tipus de pigment (Science Advances). Totes aquestes troballes, més l’actual de la cova de Figueira Brava, «enforteixen una visió de l’evolució humana en què les variants fòssils conegudes, com les dels neandertals d’Europa i els seus contemporanis africans d’anatomia ja més semblant a la nostra, s’han d’interpretar, totes elles, com a restes dels nostres avantpassats, no com d’espècies diferents, una de superior i les altres inferiors», explica Zilhão.
Fins a un 50 % de la dieta dels habitants de Figueira Brava estava constituïda per recursos de litoral: mol·luscs (barretets, musclos i cloïsses); crustacis (bou de mar i cabra de mar); peixos (solraig, tintorera, anguila, congre, orada, llissa); aus (ànec collverd, ànec negre, oca, corb marí, mascarell, baldriga, gavot, martinet blanc, calàbria), i mamífers (dofí, foca grisa). Ho complementaven amb la caça de cérvols, cabres, cavalls, bous salvatges i també de petites preses com la tortuga terrestre. Entre les restes de plantes carbonitzades s’han pogut determinar l’olivera, la vinya, la figuera i altres espècies típiques del clima mediterrani, entre les quals abundava el pi pinyoner, la fusta del qual es feia servir com a combustible. Es constata que explotaven les pinedes com a hort d’arbres fruiters: les pinyes madures, però encara tancades, es recollien de les branques i s’emmagatzemaven a la cova, on les obrien amb l’escalfor del foc per extreure’n els pinyons i menjar-los.
De la recerca també se’n desprenen altres conseqüències, com ara que la caracterització dels neandertals com a pobles del fred i de la tundra, especialitzats en la caça de mamuts, rinoceronts, bisons i rens, és esbiaixada. «La gran majoria dels neandertals haurien habitat a les regions del sud, especialment a Itàlia i, sobretot, a la península Ibèrica, i la seva manera de viure hauria estat molt semblant a la de la gent de Figueira Brava», apunta Zilhão. Un altre corol·lari important de l’estudi és que la familiaritat dels humans amb el mar i els seus recursos és molt més antiga i estesa del que fins ara s’ha pensat. «Això possiblement pot ajudar a explicar com va ser possible que, fa entre 45.000 i 50.000 anys, els humans haguessin pogut travessar l’estret de Timor per colonitzar Austràlia i Nova Guinea i, a partir d’aquí, fa uns 30.000 anys, les illes més pròximes del Pacífic occidental», explica Zilhão.
