Les erupcions volcàniques, per petites que siguin, sempre tenen un gran impacte en la vida de les persones que les pateixen. De vegades, però, les seves conseqüències abasten molt més. L’any 2010, l’erupció del volcà Eyjafjallajökull, a Islàndia, va paralitzar el trànsit aeri europeu durant dies, provocant pèrdues milionàries. En temps remots, però, el desconeixement i no només en podia empitjorar els efectes sinó fer que quedessin inscrites en la història o convertir-se en part de la mitologia dels pobles que les patien.
Segons afirmen diverses teories, una erupció en concret va quedar registrada molt profundament a la tradició cultural occidental. Es va produir pels voltants del 1600 a.C. en una illa que els grecs anomenaven Théra però que actualment se sol anomenar Santorini i és una destinació turística popular. Per fer-nos una idea de la magnitud de l’erupció, és una de les 5 úniques que han assolit la categoria 7 a l’Índex d’Explosibilitat Volcànica (amb un màxim de 8) durant els darrers 5.000 anys i l’única ocorreguda a Europa. En comparació l’explosió del Krakatoa, que va volar pels aires tota l’illa indonèsia del mateix nom el 1883, va ser de categoria 6; i la famosa erupció del Vesubi del 79aC, que va sepultar Pompeia, de categoria 5. De les altres quatre una, la del Tambora, (Indonèsia) va fer que 1816 es conegués com “L’any sense estiu”. L’altra, la del volcà Rinjani, també a Indonèsia, es considera una de les possibles causes de la “Petita Edat de Gel”, que va refredar tota la terra durant cinc segles i que es va acabar, aproximadament, el 1850.
Segons sembla, l’activitat volcànica a Santorini ja havia fet que, dècades abans de la gran erupció, la majoria de la població l’hagués abandonat a causa dels terratrèmols. Després, però, va tornar a ser poblada. El primer signe de la proximitat de l’explosió van ser més terratrèmols, acompanyats d’una gran columna de fum que va durar mesos, ocultant el sol i provocant una caiguda constant de cendra que va acumular-se fins a fer caure els sostres d’algunes cases. L’illa va ser abandonada de nou quan el volcà va començar a expulsar roques incandescents que van cremar cases i vaixells. Les erupcions menors i l’expulsió de cendra i piroclasts va arribar fins a Creta, a 100 quilòmetres de distància.
Finalment, el punt culminant de l’erupció va ser quan la caldera del volcà es va ensorrar i l’aigua del mar hi va penetrar. En entrar en contacte amb el magma, l’aigua s’evapora instantàniament i la seva expansió provoca explosions com la de Théra, una de les més grans de la història coneguda. A banda de la devastació de la mateixa illa, l’explosió va provocar diversos tsunamis que durant les hores següents van colpejar la costa nord de Creta amb alçades que es calculen d’entre 30 i 100 metres. Els pobles i els palaus costaners van ser arrasats i els arqueòlegs han trobat muralles senceres desplaçades per les onades. Aquella primera gran destrucció és, probablement, l’origen del mite de l’Atlàntida, sepultada sota les aigües després d’un gran terratrèmol.
Els efectes d’aquella erupció van anar molt més enllà del mar Egeu o de la Mediterrània. A la Xina, durant aquella mateixa època, es va produir la fi de la dinastia Xia i l’ascens de la dinastia Xang. Els Annals de Bambú parlen d’un gran període de canvis i d’inestabilitat política que coincideix amb “boira groga, un sol apagat, després tres sols, gebrades al juliol, fam i el marciment de tots cinc cereals”, que es pot relacionar amb la gran quantitat de fum i de gasos que el volcà va expulsar durant els mesos anteriors a l’explosió i que van arribar fins a Àsia. Molt més a prop de Santorini, a Egipte, l’Estela de la Tempesta descriu pluges i inundacions com mai s’havien vist fins aleshores i l’enfosquiment del cel durant el regnat d’Amosis I, el primer faraó de la XVIIIa Dinastia. Tot i que hi ha teories alternatives, Amosis I és un dels candidats més ferms a ser identificat com el Faraó de l’Èxode de l’Antic Testament, aquell a qui diu que Déu va enviar les Deu Plagues per forçar l’alliberament dels israelites del captiveri i permetre que Moisès els guiés cap a la Terra Promesa.
Alguns investigadors han explicat les Deu Plagues com una concatenació d’esdeveniments amb l’erupció com a primera causa. Les dues més fàcils d’explicar són l’enfosquiment del cel i la pluja de foc i cendra. L’aigua convertida en sang i la mort dels peixos del Nil la podrien haver causat els elements tòxics expulsats pel volcà i, de fet, s’han trobat restes de cendra amb la mateixa composició química que la de Santorini a Egipte. Aquesta contaminació podria haver causat la fugida i la mort de les granotes dels rius i, a falta de depredadors i amb una gran quantitat d’animals morts, la proliferació d’insectes hauria estat una conseqüència probable. Alguns d’aquests insectes, transmissors de malalties, haurien estat els responsables de l’emmalaltiment i la mort dels animals a Egipte.
Per si tot això fos poc, una gran època de pluja -potser causada per la variació climàtica d’origen volcànic- seguida d’una sequera és un dels principals elements que contribueix a la migració massiva de llagostes. Fins i tot, i això és més difícil de demostrar, podria ser que, en una època d’escassedat, els egipcis haguessin donat el menjar més nutritiu -la carn- als seus primogènits per raons socials i culturals i que les malalties que duien els animals provoquessin la mort de molts d’ells. L’explosió del volcà, tot i que és una teoria força menys popular, podria arribar a ser darrere l’obertura del mar Roig que va permetre que els israelites guiats per Moisès el travessessin. Al nord d’Egipte, una franja estreta del mar podria haver estat afectada directament pels tsunamis. En retirar-se les aigües, durant un temps podrien haver obert un pas transitable que coincidiria amb les narracions bíbliques.
Els efectes de la violenta explosió de la caldera volcànica de Théra van tenir efectes geopolítics que van anar encara més enllà. Tot i que les teories varien, com també ho fan els càlculs dels anys, és clar que després de la caiguda de Creta i que els tsunamis arrasessin la banda oriental de l’actual Grècia, els únics que van mantenir una flota en condicions van ser els micènics, que es trobaven a l’altra banda de la península del Peloponès. Així va ser com va començar la primera conquesta ‘grega’ de la regió.
Els micènics van destruir el que quedava de la civilització cretenca i van iniciar un gran moviment de població -probablement refugiats- que se sol considerar el gènesi dels anomenats “Pobles del Mar”, grans grups humans sense terra que van assolar el Mediterrani durant segles següents, destruint l’Imperi Hitita i posant en perill Egipte. Ramsès III, però, els va poder aturar, i podria ser que alguns s’haguessin acabat instal·lant a Ascaló, Ashdod, Ekhron, Gath i Gaza, les cinc ciutats considerades les més grans enemigues de l’Israel bíblic. Els seus habitants hi són anomenats “filisteus”, de l’hebreu plishtim, que significa “invasió” i que és l’origen del nom que els àrabs van donar a la regió: Falastin, és a dir, Palestina.
