Els microplàstics, també al sòl

La presència d'aquestes micropartícules de plàstics al mar ha estat àmpliament estudiada però en ecosistemes terrestes només hi ha un centenar d’articles científics publicats
Plàstics utilitzats en l’agricultura, als mulching, als hivernacles, microtúnels, malles i sistemes de reg
plàstics utilitzats en l’agricultura. S’utilitzen plàstics en el mulching, als hivernacles, microtúnels, malles i sistemes de reg. Font: http://ect.de/review-microplastics-in-the-environment/

 

Els microplàstics (MP) són un tema d’actualitat que preocupa cada vegada més a la població. Els MP ja es van detectar als anys 70 al medi marí i des de llavors, però sobretot a partir de 2004, han estat àmpliament estudiats en ecosistemes aquàtics. No ha estat així el cas dels ecosistemes terrestres, i els sòls en particular, malgrat que la quantitat de plàstic que arriba als sòl és entre 4 i 23 vegades major que la que arriba al mar, segons la ecotoxicòloga especialista en microplàstics Alice Horton. El primer que va alertar sobre la presència de MP en ecosistemes terrestres va ser el professor de la Universitat de Berlin Matthias C. Rilling en el 2012 i actualment només hi ha un centenar d’articles científics publicats sobre el tema.

 

Què són els microplàstics?

La definició del terme microplàstics és bastant general i pot referir a un rang ampli de polímers, mides de partícula i densitats de plàstic. En podríem dir MP a les partícules de qualsevol polímer de mida entre 1 µm (0,001 mm) i 5 mm. Els MP es poden classificar segons la procedència en primaris i secundaris. Els MP primaris són aquells que ja s’han fabricat amb aquesta mida micromètrica, per exemple per a productes cosmètics, pintures, abrasius industrials o pèl·lets de la indústria plàstica que s’utilitzen en altres processos de fabricació. Els MP secundaris són aquells que provenen de la fragmentació o degradació d’altres plàstics més grans amb el pas del temps ja que són vulnerables en condicions ambientals (radicació, temperatura, etc). La mida dels MP i la seva ubiqüitat els converteixen en un problema ambiental perquè, en primer lloc, els MP poden ser ingerits per diferents organismes i, per tant, acumular-se en les cadenes tròfiques, i en segon lloc, els MP poden adsorbir altres contaminants en la seva superfície i, per tant, enriquir-se en els mateixos. Per això, l’estudi de la dinàmica dels MP, la contaminació associada i els seus efectes en els cicles naturals, els organismes i els ecosistemes mereix l’atenció de la comunitat científica. D’altra banda, és important destacar que el desenvolupament de tècniques de mostreig, extracció i quantificació de MP en sòls és encara molt incipient en comparació amb els mètodes existents per al seu estudi en el medi aquàtic. De manera que l’absència de protocols i mètodes estandarditzats fa que els resultats i les conclusions extretes dels estudis realitzats en medis terrestres no siguin del tot comparables o no sigui possible encara establir límits legals i/o ecotoxicològics clars per als MP.

 

Com arriben els microplàstics al sòl?

Es calcula que un 80% de les deixalles que arriben als oceans són d’origen terrestre, per tant gran part dels MP que hi arriben ho fan des dels sòls i rius. Els sòls actuen com un embornal de MP a llarg termini i d’aquí la importància d’entendre la seva dinàmica al medi terrestre. Una de les entrades directes més importants de MP als sòls és a través de l’aplicació de fangs de depuradora que contenen sobretot microfibres sintètiques (de niló, polièster o elastà) derivades del rentat de roba i tèxtil i altres MP continguts als productes d’higiene personal i cosmètics. Només a Catalunya en l’any 2017 es van aplicar 224.230,74 tones de fangs EDAR en una superfície agrícola de 13.342 ha.

 

Gran part dels micorplàstics que arriben als oceans ho fan des dels sòls i rius
Gran part dels micorplàstics que arriben als oceans ho fan des dels sòls i rius | Modificat de Horton et al., (2017)

 

L’altra font d’entrada de MP al sòl que cal destacar és la degradació i fragmentació dels plàstics utilitzats en l’agricultura (o plasticultura) i altres restes i objectes de plàstic que malauradament no sempre acaben als abocadors. De fet, en Europa es destinen unes 1,3 milions de tones de plàstics a l’agricultura i en Espanya, que a banda és líder en fabricació i consum de films, se'n van utilitzar unes 220.000 tones en 2015 sense incloure els envasos. I les tendències no van a la baixa; es preveu que globalment els films agrícoles arribin a un volum anual de 7,5 milions de tones en 2021. A Catalunya,  hi ha comptabilitzades com a conreu protegit en regadiu 460 ha de d’hortalisses (5% del total de la superfície de conreu d’hortalisses) i 24.400 ha de flors i plantes ornamentals (15% del total) segons les estadístiques de 2018. Després, no podem oblidar que els MP poden ser transportats per erosió hídrica i eòlica fins als sòls o des d’aquests cap a altres masses d’aigua, així com ser translocats dins del mateix sistema edàfic a capes més profundes del perfil. Per tant, els MP podrien arribar potencialment a aigües subterrànies, on produirien efectes indesitjables similars als que ja s’han documentat àmpliament en altres ambients aquàtics.

 

I què passa si hi ha MP al sòl?

De les interaccions entre MP i el sòl se’n sap relativament poc. Hi ha evidències científiques que demostren que els MP afecten negativament els organismes edàfics (cucs de terra, que concentren la majoria dels estudis, i artròpodes) i l’activitat microbiana. La fauna edàfica també contribueix a la dispersió de MP a través del perfil, sobretot verticalment. Aquest transport de MP en profunditat implicaria que la persistència dels MP al medi seria encara major ja que els processos de descomposició s’alenteixen significativament en profunditat. Una altra de les implicacions de l’arribada de plàstics i MP al sòl és que a mesura que la seva desintegració avança, el material que es produeix és encara més petit, és a dir, poden arribar a formar-se nanoplàstics (el límit superior dels nanoplàstics encara no està clar si és 1000 nm o 100 nm). Els nanoplàstics poden tenir propietats, comportaments i riscos ambientals diferents dels plàstics dels quals provenen. Per exemple, amb els estudis existents, no es pot confirmar que les plantes absorbeixin MP però sembla que sí que poden absorbir nanoplàstics. Com hem comentat, els MP també poden actuar com a carriers (agents transportadors) d’agroquímics (orgànics i inorgànics), així com dels mateixos additius del plàstic. Segons el doctor Rilling els agregats del sòl, que són els terrossos que es formen al sòl i li donen estructura, poden incorporar MP en el seu l’entramat de partícules minerals i orgàniques. Aquest fenomen tindria dues lectures. Per una banda significaria que els agregats emmagatzemen MP a llarg termini. Per l’altra, disminuiria l’exposició de la biota del sòl als MP i el seu transport, la qual cosa és positiva. En darrer lloc, assenyalar que encara no hi ha estudis específics sobre la influència del tipus de sòl en la dinàmica dels MP i els seu impacte, cosa que, en part, és conseqüència de la falta de protocols de referència.

 

Els microplàstics estan presents a tot arreu
Els microplàstics estan presents a tot arreu | UB

 

El futur de la recerca sobre MP al medi terrestre

En els propers anys veurem un interès creixent de la recerca en aquest àmbit ja que hi ha moltes incerteses i preguntes per resoldre sobre la dinàmica i els efectes dels MP com a contaminants ambientals. A banda dels mètodes a desenvolupar per poder avaluar rigorosament els MP en el sòl, seran necessaris estudis sobre sòls que han estat exposats a MP per haver estat sota diferents sistemes de gestió, per tal de determinar si podrien ser utilitzats com a indicadors del nivell contaminació i l’origen d’aquesta. La manca de dades quantitatives dels MP al sòl complica l’extrapolació dels resultats d’estudis fets al laboratori i dificulta l’avaluació de la naturalesa dels riscos associats als MP sota condicions d’exposició més realistes. Per exemple, no està clar si els efectes adversos principals es deriven de l’impacte físic directe sobre les partícules, o bé si són associats a una certa toxicitat química (impacte indirecte), o bé una mescla d’ambdós. En resum, el repte més immediat és conèixer el quant i el què, és a dir, el volum i la composició dels MP que entren en el medi. A continuació, haurem de respondre el com i on - com han arribat al sòl, com es comporten els diferents MP en sòls diferents, com és la seva biodisponibilitat, on es localitzen al sòl, i on són transportats.

 

Pel que fa als riscos per a la salut, sabem que els humans estem exposats als MP via consum d’aigua, ingesta a través de la cadena tròfica i inhalació de la pols ambiental (de la roba per exemple). Per això és tan important tenir un marc conceptual clar i desenvolupar mètodes experimentals estandarditzats per caracteritzar els riscos i els impactes dels micro i nanoplàstics del sòl sobre els humans i el medi ambient. Finalment, les conclusions o els productes de la recerca científica s’hauran de transferir a totes les parts (serveis i institucions públiques, indústria, agricultors, etc.) per reforçar i avalar la presa de decisions sobre assumptes relacionats amb l’ús i gestió del plàstic en general o MP en particular. En definitiva, si ens basem en el principi de precaució, la millor forma de contribuir a la reducció dels MP seria frenar l’ús i producció de plàstics, així com limitar directament l’ús de MP en determinats productes.

 

Andrea Vidal Durà (Castalla, 1989) és llicenciada en Ciències Ambientals per la Universitat de València, màster en Gestió de Sòls i Aigües per la Universitat de Lleida i doctora en Biogeoquímica Ambiental per la Universitat de Leeds (Anglaterra). Actualment treballa com a investigadora postdoctoral al departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, concretament a l’equip d’Edafologia i Química Agrícola.