Més del 90% de les marques de sal analitzades a nivell mundial contenen microplàstics. Aquesta dada tan alarmant ha estat extreta d’un estudi elaborat pel professor Kim Seung-Kyu, de la Universitat Nacional d’Incheon (Corea del Sud) i Greenpeace Àsia Oriental. La recerca, que ha estat publicada a la revista ‘Environmental Science & Technology’, ha analitzat 39 marques de sal a nivell mundial i mostra que la contaminació per plàstics és més elevada en la sal marina, seguida de la sal de llac i, finalment, la sal de roca. De les 39, de fet, només 3 no contenien microplàstics. En concret, no se’n van trobar en una marca de sal marina refinada de Taiwan, una de sal de roca refinada de la República Popular de la Xina i una de França, en aquest cas de sal marina sense refinar produïda per evaporació solar.
Segons Julio Barea, responsable de la campanya de Greenpeace a l’estat espanyol, “estudis recents han trobat plàstics en mariscos, vida salvatge, aigua de l’aixeta i, ara, a la sal”. Tot i que alguns mètodes de depuració, com els emprats a l’àrea metropolitana de Barcelona, eliminen la immensa majoria d’aquests contaminants, Barea afirma que “no hi ha escapatòria a aquesta crisi dels plàstics, especialment a mesura que continua filtrant-se a les nostres vies fluvials i oceans”. És per això que és necessari aturar aquesta contaminació “al seu origen”, cosa que es pot aconseguir si les empreses redueixen “la seva dependència dels plàstics d’usar i llençar immediatament”.
L’estudi destaca el continent asiàtic com un punt calent per a la contaminació plàstica a nivell global, cosa que implica que els ecosistemes i la salut humana als mars marginals asiàtics podrien estar en més risc. Les majors quantitats de microplàstics es van trobar en una mostra de sal marina a Indonèsia, que es considera que és el segon pitjor emissor de plàstics als oceans de tot el món. Les sals analitzades provenien de 21 països o regions diferents: Austràlia, Bielorússia, el Brasil, Bulgària, Xina continental, Croàcia, França, Alemanya, India, Indonèsia, Itàlia, Corea, Pakistan, les Filipines, Romania, Senegal, Taiwan, Tailàndia, Regne Unit, Estats Units i el Vietnam. A Indonèsia, suposant una ingesta de 10 grams diaris de sal -l’Organització Mundial de la Salut en recomana 5- cada adult podria ingerir fins a 2.000 microplàstics anuals només a través de la sal. “Els resultats suggereixen que la ingestió humana de microplàstics a través de productes marins està fortament relacionada amb el consum de plàstics a la mateixa regió”, explica el professor Seung-Kyu. “Per limitar la nostra exposició als microplàstics calen mesures preventives, com controlar l’abocament al medi ambient de plàstics mal gestionats i, el que és més important, reduir els residus plàstics”.
L’any passat, investigadors de la Universitat d’Alacant van estudiar les sals produïdes a l’estat espanyol i van concloure que totes les sals estudiades contenien diverses concentracions de plàstics, de 60 a 280 partícules per quilogram, la majoria dels quals eren tereftalat de polietilè (PET, 83,3% del total). Dels resultats, obtinguts de l’anàlisi de sals de Galícia, Huelva, Cadis, Barcelona, Girona, València, Múrcia, Menorca, La Palma i Lanzarote se’n desprèn que, amb una ingesta de 10 grams -igual que la d’Indonèsia i duplicant les recomanacions de l’OMS-, un ciutadà de l’Estat ingeriria 1.020 micropartícules de plàstic anuals a través de la sal, el doble que al país asiàtic però on encara caldria sumar les ingerides per altres vies. Per a la producció de sal, les salines costaneres fan servir una tècnica antiga, consistent a agafar aigua de mar, embassar-la en espais poc profunds i deixar que el sol i el vent facin la feina restant, permetent que la sal cristal·litzi. L’impacte d’aquests contaminants a la salut humana, però, encara no ha estat prou estudiat, de manera que resulta difícil de determinar com sí que s’ha pogut fer amb altres productes nocius.
