Sota la superfície de Mart, fa milions d’anys, hi podria haver hagut prou hidrogen dissolt com per mantenir una biosfera subterrània. Això, almenys, és el que afirma un estudi elaborat a la Universitat de Brown, als Estats Units, i publicat a la revista ‘Earth and Planetary Science Letters’. Basant-se en càlculs físics i químics, el treball afirma que les condicions d’aquesta zona habitable haurien estat força semblants a les que hi ha als llocs del nostre planeta on hi ha vida subterrània. La Terra és l’hàbitat del que s’anomenen ecosistemes microbials litotròfics subsuperficials. Sense energia provinent de la llum del Sol, aquests organismes obtenen l’energia extraient electrons de les molècules que hi ha al seu voltant. Al nostre planeta, un dels àtoms més habituals d’aquesta transferència d’energia és l’hidrogen. Sabent que, si més no en el passat, hi havia aigua líquida sota la superfície del planeta roig, la radiòlisi, el procés que fa que les molècules d’aigua es trenquin gràcies a la radiació, hauria creat grans quantitats d’hidrogen i que, fa uns 4.000 milions d’anys, a Mart n’hi havia prou com per haver mantingut les poblacions de microbis que, actualment, hi ha sota la superfície de la Terra.
És per això que els investigadors van buscar restes de radiòlisi al planeta. Mirant les dades d’un espetròmetre de raigs gamma de la sonda Mars Odissey de la NASA, van detectar abundància de materials radiactius com el tori i el potassi. en base a això, van deduïr que també hi havia urani, i la desintegració d’aquests elements produeix prou radiació com per causat la radiòlisi i trencar les molècules d’aigua. Com que la desintegració d’aquests elements químics és constant, els investigadors van poder fer servir les quantitats actuals de cada element per saber quant n’hi havia fa 4.000 milions d’anys i la quantitat de temps en què hi hauria pogut haver radiòlisi.
Un cop fet això, calia saber quanta aigua hi havia disponible. La geologia marciana indica que, sota la superfície, hi havia molta aigua emmagatzemada en roques poroses i, sabent la densitat de l’escorça marciana, van poder calcular, aproximadament, quant d’espai lliure per a l’aigua hi havia. Finalment, amb l’ajut de models geotermals i climàtics, van calcular quin era el moment on la vida s’hi hauria pogut desenvolupar. No podia ser ni prou fred com perquè tota l’aigua es glacés ni massa calent a causa de l’escalfor del nucli del planeta. La combinació d’aquestes anàlisis va donar com a resultat una superfície subterrània habitable de diversos quilòmetres de profunditat, on la producció d’hidrogen gràcies a la radiòlisi hauria generat més energia de la necessària per mantenir mida microbial com la que hi ha a la Terra durant centenars de milions d’anys. A més, aquests resultats es mantenien en diversos escenaris climàtics, tant més càlids com més freds i, especialment, en aquests darrers, on la capa de gel hauria impedit que l’hidrogen sortís a la superfície.
Això, és clar, no vol dir necessàriament que hi hagués hagut vida però indica que, si la vida s’hi va desenvolupar, a sota la superfície de Mart hi havia els ingredients necessaris per mantenir-la durant centenars de milions d’anys. Aquests indicis són molt importants de cara a l’exploració futura del planeta, ja que vol dir que hi ha àrees que, si ara són a la superfície, podrien ser bons llocs on buscar restes de vida passada. D’ençà que, fa dècades, es va descobrir que hi havia antics canals i llits de llacs a Mart, els científics han jugat amb la idea que, en algun moment, hi podria haver hagut vida, però mentre les proves d’existència d’aigua a Mart en el passat són innegables, no és clar quanta n’hi havia. Els models climàtics fets per al Mars antic indiquen temperatures que poques vegades superaven els 0ºC, cosa que vol dir que, si l’aigua hi va córrer en estat líquid, va ser durant molt poc temps. Aquest no és un escenari idoni per al desenvolupament de la vida i ha fet que alguns científics pensessin que el Mart subterrani podria haver estat més acollidor
