Les xifres amb què s’acostuma a treballar quan es parla del malbaratament alimentari podrien ser força menors que les reals. Aquesta és la conclusió principal d’un estudi elaborat per un equip de científics de la Universitat Wageningen, als Països Baixos, i que afirma que fins ara els càlculs s’havien fet a la baixa. Per a aquests investigadors, encapçalats per la doctora Monika van den Bos Verma i que han publicat els resultats del seu treball a la revista ‘PLOS ONE’, el malbaratament alimentari a nivell mundial és tan gran que, cada dia, cada humà llença de mitjana 500 calories d’aliments. Això faria que, si aquest menjar s’aprofités, per cada quatre persones se’n podria alimentar una cinquena.
Eliminar aquest malbaratament, doncs, no només seria un benefici enorme per als consumidors, que estalviarien diners, sinó que també contribuïria a pal·liar la fam arreu del món i a lluitar contra el canvi climàtic, ja que el menjar que no es consumeix i acaba llençat és el responsable, segons les Nacions Unides, del 10% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. La responsabilitat, però, és força clar que no es pot repartir a parts iguals. Segons aquest mateix estudi, el malbaratament alimentari creix alhora que ho fa el poder adquisitiu, un resultat que podia semblar lògic però que és encara més exagerat del que s’havia pensat fins ara.
Per arribar a aquestes conclusions, els investigadors van examinar a fons totes les dades disponibles sobre el malbaratament alimentari, que provenen de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), el Banc Mundial i l’Organització Mundial de la Salut. Segons van poder comprovar, el malbaratament alimentari es manté en nivells molt baixos en les rendes inferiors a set dòlars nord-americans per dia (uns 200 dòlars al mes) i, a partir d’aquí, comença a pujar. Així doncs, tot i que és evident que el problema afecta molt més els països rics, que són els primers que haurien de prendre les mesures necessàries per fer-lo desaparèixer, també comença a créixer als països pobres.
Pel que fa a les solucions, la més simple i efectiva és reduir les racions fins al punt on ningú no tingui el plat més ple del que pot menjar i ser més curosos a l’hora de pensar què mengem. però el comportament hauria de canviar de dalt a baix en la cadena de subminstrament de menjar. Si els consumidors haurien d’aprofitar al màxim el menjar que compren i anar amb compte de no acumular massa aliments que poden fer-se malbé, aquest darrer consell també hauria de ser aplicat als comerciants. Tot plegat, a més, suposa només una part del malbaratament alimentari mundial real, ja que aquest estudi no té en compte els aliments perduts en el procés de producció, abans de l’arribada al consumidor final. Les dues xifres sumades són les que, al final, formen la coneguda xifra d’una tercera part del menjar produit que acaba sent llençat o malgastat.
