Les lents de contacte són emprades per centenars de milions de persones arreu del món per millorar la seva visió i com a alternativa a les ulleres. Aquests productes sanitaris, però, tenen una vida limitada, en alguns casos de només un dia, i acaben sent llençades. Fa poc, un equip de científics va estudiar quins efectes contaminants tenien les lents de contacte que són llençades a les canonades de desaigüe, i van presentar els seus resultats a la 256a Trobada i Exposició Nacional de la Societat Química Americana. Els científics, que es van centrar en el mercat nord-americà, es van valer d’una enquesta per calcular que entre un 15 i un 20% dels usuaris de lents de contacte d’aquell país les llencen pel vàter, a la pica, etc. Tenint en compte que, només als Estats Units, hi ha uns 45 milions de persones que en fan servir, la quantitat que acaba a les aigües residuals és molt elevat, demostrant com de necessari és estudiar quins efectes tenen en el medi ambient.
Les lents de contacte llençades a les canonades d’aigua van a parar a les plantes de tractament d’aigües residuals. Els investigadors responsables d’aquest treball calculen que, al seu país, hi acaben entre 6 i 10 tones de lents de contacte. Com que són més denses que l’aigua, acaben anant cap al fons, on poden constituïr una amenaça greu per a les espècies susceptibles de menjar-se-les. Algunes de les seves característiques més distintives, a més, dificulten el control d’aquests productes encara més que el de la resta de plàstics. En primer lloc són petites i transparents, cosa que les fa molt més difícils de veure, però a més la seva composició química, diferent a la de majoria de plàstics, també fa que s’hagi estudiat molt poc el seu procés de degradació a les aigües residuals. És per això que els científics van exposar cinc polímers habituals en les lents de contacte als microorganismes aeròbics i anaeròbics més comuns a les plantes de tractament. Els resultats que indiquen que la interacció entre aquests dos elements produeix canvis en l’estructura d’aquests plàstics que debiliten els seus enllaços químics i fan que es trenquin més fàcilment convertint-se, a la llarga, en microplàstics, uns dels elements més perillosos a llarg termini per a la vida animal i que, pujant per la cadena tròfica, poden fer que els humans també siguin exposats no només als plàstics sinó als altres contaminants que s’adhereixen a la seva superfície.
L’objectiu d’aquesta recerca, veient els seus resultats, és que la indústria elaboradora de lents de contacte prengui mesures per controlar el seu potencial contaminant, com ara afegir informació sobre l’eliminació del producte als seus envasos i posar recursos per analitzar amb més profunditat l’impacte poden tenir en la vida aquàtica. Els microplàstics són un gran problema que afecta la fauna marina arreu del món i que, a més, ens pot afectar a nosaltres. És per això que s’han desenvolupat diversos sistemes, com ara l’òsmosi inversa, que fan que es quedin a les plantes de tractament d’aigües residuals i que no vagin a parar al mar, alguns dels quals es troben en funcionament a les instal·lacions de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Per desgràcia, però, aquestes tecnologies no són presents a moltes plantes d’arreu del món i, per tant, la reducció de l’ús de plàstics continua sent una de les prioritats en la defensa del medi ambient i, precisament, els microplàstics són una de les principals amenaces en aquest sentit.
