L'habitabilitat de l'exoplaneta més proper a la Terra es complica

Les superfulguracions detectades a l’estrella Pròxima Centauri s'afegeixen a les dificultats conegudes per al desenvolupament de la vida a Pròxima b
Vista artística de la superfície del planeta Pròxima b orbitant la nana vermella Pròxima Centauri
Vista artística de la superfície del planeta Pròxima b orbitant la nana vermella Pròxima Centauri | ESO/M. Kornmesser

Un equip d’investigadors de l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona, de la Universitat de Carolina del Nord a Chapel Hill (Estats Units) i de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, ha detectat la primera superfulguració observable a ull nu de l’estrella Pròxima Centauri, la més propera al nostre sistema solar. Els resultats obtinguts d'aquesta observació indiquen que aquestes fulguracions podrien limitar molt l’habitabilitat del planeta Pròxima b, que orbita aquesta estrella i que es considera que compleix les condicions que podrien fer que tingués aigua líquida a la superfície i, per tant, que s'hi pogués haver desenvolupat la vida.

Una fulguració és un fenomen magnètic que provoca un augment de la brillantor d'una estrella. En el cas de Pròxima Centauri, una estrella més activa que el Sol, aquestes fulguracions emeten quantitats letals de radiació ultraviolada i partícules carregades, com ara protons, que poden destruir l’ozó de l’atmosfera de Pròxima b. Aquesta recerca, publicada a la revista 'The Astrophysical Journal Letters', estableix que la distribució temporal d'aquestes superfulguracions és d’almenys 5 anuals. Això implicaria que el 90% de l'ozó de Pròxima b seria eliminat en 5 anys i la resta ho faria en escales de 100.000 anys, segons explica Octavi Fors, un dels autors del treball. Sense capa d'ozó -que en el cas de la Terra absorbeix més del 97% dels raigs ultraviolats- i amb uns nivells de radiació unes 100 vegades superiors a les que pot suportar el microorganisme terrestre més resistent que es coneix, les possibilitats que hi hagi vida al planeta són molt restringides. "De fet, les formes de vida que no estiguin protegides sota una superfície -un oceà, per exemple- difícilment podrien sobreviure en un planeta exposat a aquest tipus d’emissions ultraviolades tan violentes", afirma Fors.

 

Aquesta observació s'ha fet gràcies a les dades obtingudes pel telescopi Evryscope, que fa observacions de tot el cel austral visible cada 2 minuts. Aquesta superfulguració es va observar el març del 2016, quan Pròxima Centauri va esdevenir 70 vegades més brillant, i per tant, va ser observable a ull nu. Simultàniament, mitjançant l’espectrògraf d’alta resolució HARPS s’ha pogut analitzar l’espectre visible de la superfulguració per determinar, entre d’altres, l’existència d’ejecció de massa coronal. A més a més, s’han modelitzat els efectes fotoquímics dels compostos atmosfèrics produïts per aquesta activitat estel·lar extrema, arribant a les conclusions exposades a l'article.

Seqüència de la superfulguració segons les imatges de l’Evryscope
Seqüència de la superfulguració segons les imatges de l’Evryscope | Evryscope

Aquesta reducció de les possibilitats d'habitabilitat de Pròxima b se suma a un factor que ja era conegut: el de la mida de la seva hipotètica zona habitable, molt més petita que la de la Terra. Pròxima b està ancorat per marea -com la nostra Lluna, que té els moviments de rotació i translació sincronitzats- i, per tant, hi ha una gran variació de temperatura entre les dues meitats del planeta. A la zona del terminador, però, la que es troba en penombra, hi podria haver unes temperatures properes als 0ºC, que la farien adequada per al creixement d'organismes i, en el cas que hi hagués prou aigua, potser podrien sobreviure a les superfulguracions del seu sol.