L’extinció més gran de la història de la Terra va ser la que va marcar la fi del període Permià, fa més de 250 milions d’anys. Molt abans de l’aparició dels dinosaures, el nostre planeta era la llar de moltíssimes plantes i animals, la majoria dels quals van desaparèixer completament després d’una sèrie d’erupcions volcàniques molt potents que van tenir lloc a Sibèria.
Els fòssils trobats a antics llits marins mostren una enorme varietat d’organismes als ecosistemes marins… el 96% de la qual es va extingir. La vida a la Terra va necessitar milions d’anys per tornar a multiplicar-se i diversificar-se, donant pas a un llarg període on els dinosaures van dominar el nostre planeta fins a desaparèixer gairebé del tot fa 65 milions d’anys, en una altra extinció massiva.
El que no s’havia sabut clar fins ara era, en concret, què havia fet que els oceans es tornessin inhabitables. Hi havia diverses teories: augment de l’acidesa, enverinament amb metalls o sulfurs, descens de la presència d’oxigen o, simplement, una temperatura massa alta.
Fa molt poc, però, la revista ‘Science’ ha publicat els resultats d’una recerca de les universitats de Washington i Stanford (Estats Units) que, combinant models de condicions dels oceans i de metabolisme animal, juntament amb dades paleoceanogràfiques, semblen demostrar que l’extinció massiva del Permià als oceans va ser causada per l’escalfament global que, literalment, va asfixiar els animals aquàtics. Quan les temperatures van pujar, el seu metabolisme es va accelerar, i unes aigües cada cop més calentes no van poder retenir prou oxigen com per permetre’ls respirar.
Els investigadors van crear un model climàtic que simulava la configuració de la Terra durant el Permià, quan tota la massa emergida del planeta formava el supercontinent Pangea. Abans de les erupcions volcàniques, les condicions de temperatura i els nivells d’oxigen dels oceans eren semblants als actuals.
En augmentar els gasos d’efecte hivernacle, però, les aigües dels tròpics van arribar a estar fins a 10ºC més calentes a la seva superfície. Això va canviar dramàticament els ecosistemes oceànics, que van perdre un 80% de l’oxigen que contenien i a la meitat dels llits marins, especialment els més profunds, no en va quedar gens.
Per calcular els efectes que això va tenir en la fauna marina, es van considerar les sensibilitats a l’oxigen de 61 espècies marines modernes -crustacis, peixos, bivalves, coralls i taurons- per veure com haurien reaccionat. Els resultats van mostrar que la majoria d’animals van desplaçar-se o desaparèixer, especialment lluny dels tròpics, on la mortaldat va ser més gran.
La predicció del model creat pels científics va quedar demostrada en comparar-la amb el registre fòssil que coneixem i a partir del qual es pot saber quin hàbitat tenien les espècies abans de l’extinció, quines van desaparèixer i quines van reduïr la seva extensió geogràfica a una petita fracció de l’original. Les dades fòssils concorden amb els resultats dels models provats pels investigadors.
L’explicació del mecanisme d’extinció és força senzilla i coneguda: quan l’aigua dels oceans s’escalfa, el metabolisme dels animals que hi viuen s’accelera, i això vol dir que necessiten més oxigen en un ambient que en pot retenir menys. Així, els animals dels tròpics van haver de fugir cap a zones més fredes, on les condicions podien ser semblants a la del seu hàbitat original. Els que vivien a prop dels pols, en canvi, acostumats a aigües molt riques en oxigen, van desaparèixer gairebé del tot.
El més preocupant d’aquest descobriment és que la situació de finals del Permià, amb gasos d’efecte hivernacle escalfant la Terra, és semblant a la que estem vivint a dia d’avui. Segons els càlculs, i si no es fa res per evitar-ho, l’any 2100 la superfície dels oceans s’haurà escalfat un 20% del necessari per arribar a les condicions que van provocar la gran extinció i el 2300, si tot continua igual, entre un 35 i un 50%.
Aquesta dada, per sí sola, ens hauria de fer adonar de la gran capacitat que tenim per destruir la vida al nostre planeta i redoblar els esforços per aturar un escalfament global que podria tornar a acabar amb la majoria de la vida a la Terra.
4 
1 
