L’expansió romana va coincidir amb l'època més càlida a la Mediterrània dels darrers 2000 anys

Les condicions climatològiques van derivar progressivament cap a condicions més àrides, i finalment més fredes, tot coincidint amb el declivi històric del gran imperi
Les restes de la Roma antiga
Les restes de la Roma antiga | Scott Taylor (Flickr)

L’esplendor de l’imperi romà va coincidir amb el període més càlid dels darrers 2.000 anys a la conca de la Mediterrània, segons revela un estudi publicat a la revista Scientific Reports, del grup editorial Nature. Les condicions climatològiques van derivar progressivament cap a condicions més àrides, i finalment més fredes, tot coincidint amb el declivi històric del gran imperi, apunta també el treball, que té com a autors principals els investigadors Isabel Cacho, Giulia Margaritelli i Albert Català, de la Facultat de Ciències de la Terra i del Grup de Recerca Consolidat en Geociències Marines de la Universitat de Barcelona. En el treball també hi han participat experts de l’Institut de Recerca en Protecció Hidrogeològica del Consell Nacional de Recerca, l’Institut Nacional de Ciències Marines, la Universitat de la Campània Luigi Vanvitelli i la Universitat de Perusa, a Itàlia.

Estudis previs havien associat l’ocàs de l’imperi romà amb alguns factors naturals (canvi climàtic, erupcions volcàniques, etc.). Amb una visió regional a gran escala, el nou treball detalla amb dades d’alta resolució i precisió com han evolucionat les temperatures els darrers 2.000 anys a la conca mediterrània. «Per primer cop, podem constatar que el període romà va representar el període més càlid dels darrers 2.000 anys, i aquestes condicions van perdurar durant 500 anys», detalla Isabel Cacho, catedràtica del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà de la UB. El Mediterrani és un mar semitancat, extremament vulnerable als canvis climàtics moderns i passats, en una ubicació estratègica. Bressol de moltes civilitzacions al llarg del temps (i amb una extensa tradició d’estudis històrics i arqueològics), el Mare Nostrum és un model de referència per estudiar els períodes de variació climàtica i la potencial influència del clima en les civilitzacions.

La vil·la romana de Vilauba
La vil·la romana de Vilauba | Generalitat de Catalunya

En concret, el període de l’imperi romà és particularment difícil d’estudiar «ja que va coincidir amb importants canvis culturals que es van desenvolupar a l’entorn de la Mediterrània. Amb tot, l’estudi del clima del passat és avui l’única eina per analitzar la dinàmica del sistema climàtic de la Terra en diferents condicions de les actuals i és imprescindible per poder provar la validesa dels models de previsió a mitjà i llarg termini», comenten els experts Giulia Margaritelli i Fabrizio Lirer. El nou treball identifica, per primer cop, una fase d’escalfament diferent durant l’època romana a la regió mediterrània i se centra en la reconstrucció de la temperatura superficial del mar durant els darrers 5.000 anys. Aquest nou registre s’ha correlacionat amb dades d’altres zones del Mediterrani (mar d’Alboran, conca de Menorca i mar Egeu) per donar a conèixer un senyal regional de tota la conca que identifica el període romà  (1-500 dC) com l’etapa més càlida dels darrers 2.000 anys, uns 2 °C més càlida que els valors mitjans de finals del segle. Els experts també discuteixen l’impacte del règim de pluges en aquest període (marcat per una gran variació regional, amb fases més humides i àrides) en l’evolució de l’imperi romà. 

Tal com apunten els autors, aquesta fase diferenciada d’escalfament climàtic coincideix cronològicament amb el desenvolupament i l’expansió de l’imperi romà, fet que suggereix una relació probable entre les condicions climàtiques favorables i l’esdevenir històric del gran imperi fundat per l’emperador Octavi August el 27 aC. Segons la hipòtesi dels autors, una transició climàtica de condicions més humides a més àrides podria haver marcat la seva decadència posterior. En el marc de l’estudi, els experts han analitzat la relació Mg/Ca de mostres dels foraminífers Globigerinoides ruber presents en els sediments marins (testimonis), que són un indicador de les temperatures de les aigües marines. Aquests organismes unicel·lulars, que formen part del zooplàncton marí, tenen un hàbitat força específic que es limita a les capes més superficials de la columna d’aigua. «Per tant, l’anàlisi química del seu esquelet carbonatat ens permet reconstruir l’evolució de les temperatures de les masses d’aigua més superficials al llarg del temps», detalla Isabel Cacho.

Amb els resultats ara publicats, el treball aporta noves referències per a nous estudis sobre la resiliència de les poblacions romanes davant les variacions climàtiques a partir de l’anàlisi de les transformacions socioculturals que s’han produït al llarg dels segles. «El nostre treball destaca la rellevància que pot tenir el període romà per entendre millor el comportament del clima mediterrani —en particular, del cicle hidrològic— en condicions càlides comparables a les que estem assolint en l’escenari del canvi climàtic actual. Aquest aspecte del treball investigador és determinant per millorar la nostra capacitat per adaptar-nos als canvis imminents», clou la catedràtica Isabel Cacho.