La biodiversitat és el teixit viu del planeta, la xarxa d’espais naturals i de les espècies que l’habiten i, també, de les interaccions entre ells. L’activitat dels humans, com a part integrant de la biodiversitat terrestre, ha tingut un efecte en la resta d’espècies i en els entorns on viuen i, de manera lenta però inexorable, ha anat eliminant mamífers, rèptils, ocells, insectes, plantes… i també els ecosistemes de què formaven part.
A la llarga, això ha acabat provocant un declivi generalitzat de la vida a la Terra a causa de moltíssims factors: el canvi climàtic, la contaminació, les pràctiques agrícoles, la deforestació, la proliferació d’espècies invasores i la desaparició dels entorns naturals que acollien centenars d’espècies.
El continent europeu, una de les regions més desenvolupades i urbanitzades del món i on es van iniciar els processos que han dut a la situació crítica actual, la situació és especialment preocupant. A França, per exemple, la urbanització i la construcció de grans infraestructures fan desaparèixer 66.000 hectàrees d’espais naturals i de terrenys agrícoles cada any. En aquell país, el 30% de les espècies que hi viuen estan amenaçades, situació que no varia gaire a la resta del continent.
A finals de març, investigadors del Centre Nacional de Recerca Científica francès van alertar que les poblacions d’ocells més habituals al país s’han reduit un terç durant els darrers 15 anys i, poc més d’un mes abans, un estudi alemany alertava que, durant els darrers 30 anys, han desaparegut el 80% d’insectes voladors del continent.
Els efectes del retrocés de la flora i la fauna europees sobre la seva població humana podrien ser, és clar, terribles, i podrien empitjorar encara més les conseqüències del canvi climàtic, amb qui mantenen una relació d’interdependència i s’acceleren o es frenen mútuament.
Una de les grans causes de la destrucció dels hàbitats europeus és l’adaptació de la terra a l’ús urbà que, de forma general i a curt termini, és irreversible. L’artificialització fa que la terra es torni impermeable, cosa que la fa només apta per a les activitats humanes i per a res més. Pel que fa als terrenys agrícoles, també tenen un impacte molt important, especialment per la intensificació de l’explotació dels sòls, l’acceleració de la rotació de cultius, l’ús de maquinària industrial que comprimeix la terra i l’ús extensiu de pesticides, que tenen efectes molt perjudicials per als éssers vius que habiten prop de les explotacions.
Moltes d’aquestes pràctiques, a més, posen els terrenys en perill d’esgotament, i la caiguda de la seva productivitat fa que els mètodes per maximitzar les collites s’emprin encara més, entrant en un cercle que pot deixar molts sòls absolutament inútils i amb una capacitat de regeneració molt disminuïda.
Aquests casos, però, són menys greus, perquè hi ha mètodes per recuperar la terra i també per lluitar contra les plagues i alhora que es permet la pol·linització i s’aconsegueix respectar el medi ambient, oferint alternatives sostenibles a les tècniques emprades actualment. Els productes químics, a més, no només afecten els insectes sinó que tenen un impacte molt important sobre els animals, les plantes i la fauna subterrània.
Els grans depredadors tenen concentracions cada cop més grans de substàncies químiques al seu organisme, obtingudes a través de la seva alimentació. A més del perill d’enverinament, aquests tòxics també tenen efectes sobre la seva capacitat reproductora, que es redueix, i sobre la seva descendència, que pot tenir malformacions o, com en el cas d’alguns rapinyaires, incubar-se en uns ous amb una closca molt més fràgil, circumstància que els posa en un perill gravíssim. La piràmide alimentària, al cap i a la fi, continua funcionant com sempre, i uns pesticides orientats a eliminar els éssers que es troben a la banda més baixa de la cadena tròfica acaben presents a tots els éssers que la conformen.
El canvi climàtic, és clar, també està tenint uns efectes molt importants en la biodiversitat de la Terra i, de fet, podria ser el cop definitiu que acabi amb gran part d’ella en sumar-se a la resta de factors descrits fins ara. Algunes espècies d’ocells ja es queden molt més temps que abans a Europa perquè els hiverns són més curts i més càlids. Altres, en canvi, apareixen molt més esporàdicament.
Els animals i els insectes adaptats a temperatures més fredes que les actuals no tenen cap altra opció que emigrar cap al nord seguint l’avanç de la pujada de les temperatures a causa de l’activitat humana. Un augment de 0,55ºC en la temperatura mitjana suposa un desplaçament dels ecosistemes de 100km en direcció als pols i de 100m en alçada.
Si les coses continuen com ara i l’Acord de París no es compleix, frenant l’augment de les temperatures, l’any 2100, amb un escalfament de 3ºC respecte l’inici de la Revolució Industrial, la vegetació pròpia del clima mediterrani començarà a ser la més habitual a zones com la Borgonya, al nord-est de França, on el clima actualment és continental. Amb un canvi tan ràpid, és evident que moltes espècies no tindrien temps d’adaptar-se i desapareixerien. Els ocells que fan nius als massissos alpins, per exemple, recularien molt ràpidament a mesura que no poguessin ascendir més per trobar les temperatures que necessiten per nidificar.
Un estudi de la la Universitat d’Exeter sobre 62 espècies de mamífers publicat fa poc va revelar que, d’entre les estudiades, 30 espècies veuran com els seus hàbitats pateixen canvis molt importants a causa del canvi climàtic i, a més, no tenen la capacitat de colonitzar noves zones del continent per tal de sobreviure. Entre aquests animals hi ha espècies vulnerables com el golut i altres que, a dia d’avui, no es consideren amenaçades, com són els casos de l’ant, la cabra salvatge ibèrica i els isards del Pirineu.
La majoria d’informes actuals sobre la conservació d’aquestes espècies no tenen en compte els possibles efectes del canvi climàtic sobre les regions que habiten i, per tant, és molt possible que corrin un perill molt més greu que el que mostra el seu estatus a la Llista Vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura. Algunes d’aquestes espècies, segons les previsions de futur, haurien de desplaçar-se llargues distàncies per trobar terres on puguin continuar vivint en bones condicions i moltes d’elles, simplement, no podran.
La capacitat de reubicar-se d’un animal depèn, essencialment, de dues característiques. La primera és si l’espècie en sí és generalista -pot viure en molts hàbitats i alimentar-se de diverses coses- o està molt adaptada al seu hàbitat actual i a una alimentació molt concreta. L’altra característica és l’estratègia reproductiva, on les espècies que comencen a reproduir-se joves i tenen molts descendents tenen més possibilitats d’establir-se a noves àrees lluny del seu hàbitat original.
Tot i això, els canvis complexos que pot provocar el canvi climàtic podrien posar en perill fins i tot les espècies que, d’entrada, semblen més preparades per desplaçar-se, ja que els hàbitats idonis per a ells podrien ser massa lluny dels actuals com per permetre la migració. En el cas del ratolí de l’oest del Mediterrani, per exemple, que actualment habita parts de la Península Ibèrica, podria ser que d’aquí unes dècades tingués moltes més possibilitats de supervivència a l’est de la península Itàlica… però el desplaçament d’una zona a l’altra planteja tota una sèrie de reptes que fan molt difícil que passi.
La desaparició dels grans mamífers, com els óssos i els elefants, podria estar marcant el camí, avisant de l’inici d’una extinció massiva. Durant el darrer fenomen d’aquest tipus, el que va provocar la desaparició dels dinosaures, els grans herbívors van ser els primers a extingir-se, i durant les properes dècades es podria produir un procés semblant. La biodiversitat d’Europa, a poc a poc, s’està marcint.
