La factura de la llum també es decideix a les urnes

El PSOE i el PP han convertit aquest servei bàsic en un sistema de recaptació parafiscal per fer polítiques que haurien d’haver estat pagades amb altres impostos o amb els Pressupostos de l'Estat
La factura de la llum s'ha disparat un 80% en una dècada | Arxiu

 

 

La factura de la llum a l’Estat espanyol és de les més cares d’Europa. Però no sempre ha estat així, en només una dècada, el cost del servei per al consumidor s’ha disparat un 80%, uns 400 euros anuals més que el 2005. I per si no fos prou, el ministre d’Energia, Álvaro Nadal, ha vaticinat que els consumidors acabaran el 2017 pagant 100 euros més de mitjana en el rebut de la llum que el 2016.

 

 

D’entrada, descodificar el rebut de la llum no és tasca fàcil. Hi apareixen diversos conceptes, que fan gairebé impossible que el client pugui saber quant pagarà exactament a final de mes. Per una banda hi ha els impostos –un 21% d’IVA i un 4,864% de l’impost especial sobre l’electricitat-, que suposen aproximadament un 26% de l’import total. El client també afronta el pagament pel consum i per la potència contractada, que equival aproximadament al 33% de la factura, i un tercer capítol, el dels costos regulats o peatges, que, com els impostos, queden en mans de l’executiu espanyol i que suposen el 41% del rebut.

 

 

Qui infla la factura?

 

 

En un moment de màxima crispació social pel preu disparat de la factura energètica, tothom busca culpables immediats, però no hi ha una sola raó que expliqui l’encariment d’un bé tan bàsic. Anem a pams. Quina responsabilitat tenen les empreses distribuïdores d’energia en els increments de la factura? “Les empreses no tenen marge per abaixar el preu d’aquest 33% de la factura, perquè els ve absolutament tot marcat. La prova és que les noves companyies que han entrat al mercat liberalitzat han introduït el mateix preu exactament, amb alguna oferta puntual. Perquè el mercat majorista supera àmbit d’un estat i forma part del mercat econòmic interior de la UE, i per tant, les regle són europees en aquest capítol”, assenyala a El Món Jordi Dolader, enginyer industrial i consultor energètic. De fet, no hi ha grans variacions en el preu de l’energia abans d’impostos a tot Europa.

El 67% de la factura són impostos i altres càrrecs diferenciats del consum. | La Sexta

 

La diferència entre països es troba en els apartats de la factura en què hi intervenen els governs. És a dir, la diferència és política: “Si comparem Espanya amb altres països europeus, la diferència de preu final de la factura no està en el cost de l’energia, que només és el 33% del total del nostre rebut, sinó en l’altre 67% que correspon a impostos, costos de les infraestructures de transport i altres conceptes que el govern espanyol inclou com si fos un calaix de sastre. Per tant, aquest biaix a l’alça en la factura espanyola és atribuïble a la política, a les decisions errònies preses pels governs espanyols del PSOE i del PP en els darrers vint anys”, sentencia Jordi Dolader.  

 

 

Moncloa decideix

 

 

Ras i curt, el 67% de la factura que paguem està determinada per decisions polítiques. I aquí hi ha marge. El consumidor espanyol paga un 21% d’IVA, a més d’un impost especial sobre l’electricitat d’un 4,864%. Però Europa no legisla sobre això, més enllà de dir que el mínim imposable de l’IVA general –el màxim- no pot ser inferior al 15%. A tall d’exemple, l’IVA sobre el consum d’energia al Regne Unit és del 5%, a Luxemburg i a Bèlgica és el 6%, Itàlia té el 10%, mentre que Irlanda grava el consum elèctric amb un 14%, França amb el 18% i Alemanya amb el 19%. El problema de l’Estat espanyol és que està en el punt de mira de Brussel·les, que desconfia que Madrid compleixi el màxim de dèficit imposat per al 2017, de manera que reduir ara impostos no sembla viable com a mínim a mig termini. A aquest desgavell pressupostari de l’Estat cal sumar-hi el famós dèficit tarifari, que a hores d’ara és de 30.000 milions.

 

 

Queda un altre 41% de la factura, en què s’hi inclouen els costos d’accés a l’energia, és a dir, totes les infraestructures per connectar-nos a les xarxes. Però més coses: “En aquest capítol els successius governs espanyols hi han posat de tot, també les primes a les renovables. Què carai té a veure això amb el cost d’accés a l’energia?”, es pregunta Jordi Dolader, que defensa que les primes a les renovables, herència de l’executiu del socialista Rodríguez Zapatero, “s’han de consignar als Pressupostos Generals de l’Estat o a través d’altres impostos que no vagin de forma lineal al consumidor d’un bé bàsic”. Aquest expert insisteix que “els governs del PP i el PSOE ho han fet rematadament malament en política energètica, i han pres decisions que hipotequen durant molts anys i pagarem tots els consumidors”, en referència a l’impuls a les energies renovables del govern del PSOE. En aquest sentit, deixa clar que n’és partidari, però que el problema va ser que “era una energia que a Espanya no estava madura i els costos eren elevadíssims”.

Les energies renovables acumulen un dèficit que també recau en la factura de la llum | Arxiu

 

 

Per contra, reconeix Deloder, intentar abaixar els costos regulats d’accés i transport de l’energia provocaria les queixes de les companyies, “que ja tenen dèficit tarifari i no podrien assumir els costos d’amortització”, i recorda que hi ha una trentena de judicis internacionals per la qüestió de les primes a les renovables, que pronostica que “acabarem pagant també els consumidors”.

 

 

Un sistema parafiscal

 

 

De fet, l’Estat espanyol, tant en governs del PP com del PSOE, ha acabat convertint la factura de la llum en una font de recaptació parafiscal per finançar el cost de polítiques industrials i territorials, que altrament haurien de ser pagades amb la creació de nous impostos o l’increment d’altres tributs. Políticament impopular. Però més ho és utilitzar un servei tan bàsic com el subministrament elèctric per endossar als ciutadans, rics i pobres, aturats, autònoms, treballadors o empresaris, la responsabilitat de finançar polítiques que haurien d’estar carregades als Pressupostos Generals de l’Estat o a impostos que no fossin socialment regressius.

 

 

Madrid pot fer dues coses si vol reduir la factura de la llum sense tocar l’IVA si és que Brussel·les li ho impedís. Com a mínim per garantir la protecció dels usuaris de menor renda, podria excloure els costos aliens al consum elèctric i consignar-los als PGE o en altres taxes, és a dir, fer política fiscal, o bé eximir els consumidors de rendes més baixes de pagar aquests costos afegits endossats per l’Estat, una qüestió de política social. Això també es decideix a les urnes.