La Malaltia de la Frontera és coneguda a tot el món en animals de ramaderia com les ovelles i les cabres, ja que provoca una malaltia abortiva que fa disminuir la producció de bestiar. El patogen, del gènere Pestivirus, inofensiu pels humans, es transmet via placentària de mares a cries, però també per contacte entre animals infectats. L’isard (Rupicapra p. pyrenaica) és el primer animal que ha patit brots de mortalitat molt alta en exemplars adults. Estudis anteriors han confirmat que aquest Pestivirus està present en totes les poblacions d’isards del Pirineu, tot i que a la Cerdanya, a l’Alt Urgell i al Cadí és on hi ha hagut més mortalitat. De fet, l’any 2005 es va registrar l’episodi més greu en què va morir el 86% de tots els exemplars de la Cerdanya i l’Alt Urgell.
Sorprenentment, les poblacions d’isards del Pirineu més oriental, a la Reserva Natural de Caça Freser-Setcases, s’han mantingut estables. Segons els experts, després d’un brot epidèmic d’aquesta malaltia poden passar dues coses. El virus pot seguir circulant entre la població provocant encara més mortalitat o també pot passar que la població es recuperi ràpidament perquè s’ha aturat la transmissió i el virus ha deixat de circular. Però en els isards del Ripollès mai s’ha produït cap d’aquests dos escenaris.
Un estudi realitzat del Centre de Recerca en Sanitat Animal del Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge de la Universitat Autònoma de Barcelona publicat a la revista ‘Transboundary and emerging diseases’ explica aquesta exclusivitat. Els científics han identificat dues soques del mateix virus de la Malaltia de la Frontera. “La soca més virulenta és la que afecta els isards del Pirineu Occidental, on la mortalitat de les poblacions és molt alta. L’altra, la menys virulenta, és la que actualment circula entre les poblacions d’isards del Pirineu Oriental, al Ripollès”, explica el Dr. Òscar Cabezón, investigador de la UAB adscrit a l’IRTA-CReSA. Aquesta soca atenuada ha fet que els isards de la zona desenvolupin anticossos que els protegeixen de la soca més agressiva del virus. “Això està actuant com una barrera immunitària que no deixa passar la soca virulenta cap a la part Oriental”, afegeix l’investigador.
L’aparició de diferents soques en els virus és un fet habitual i forma part de la pròpia evolució dels virus, especialment si són de tipus RNA, com el cas del de la Malaltia de la Frontera. “Aquests virus tenen més capacitat de patir mutacions a mesura que van infectant animals i això fa que al final s’originin noves soques del mateix virus diferents entre elles”, explica l’equip científic. Els experiments d’aquest estudi s’han pogut dur a terme gràcies a la Unitat de Biocontenció de l’IRTA-CReSA, una Infraestructura Científica i Tècnica Singular d’Espanya, que permet treballar amb agents d’alta patogenicitat de nivell 3 de Bioseguretat.
Els experts destaquen que en la gestió del medi ambient i les zones rurals és important conèixer les malalties que afecten la fauna silvestre i la domèstica per prendre decisions i definir estratègies de gestió. “L’estudi demostra que és important considerar els diferents graus d’agressivitat dels patògens en estudis d’epidemiologia. Això ens ajudarà a entendre la dinàmica de les malalties, els mecanismes de transmissió i avaluar l’impacte en la fauna segons la zona geogràfica”, explica el Dr. Cabezón. Pels científics, haver descobert aquesta soca atenuada del virus ha estat una bona notícia per aquesta espècie de remugant alpí, ja que les poblacions del Ripollès han estat capaces de preservar més variabilitat genètica i això els ajudarà a fer front a futures noves malalties.
Afortunadament, en el mateix estudi els investigadors han comprovat que cap de les dues soques del virus pot provocar mortalitat en remugants domèstics com les ovelles, les cabres o les vaques. No obstant, remarquen que fan falta més estudis per avaluar la possibilitat de transmissió d’aquesta malaltia entre les diferents espècies de remugants.
