D’ençà que, fa gairebé tres mesos, van començar a arribar notícies del nou coronavirus que, a hores d’ara, ja és una pandèmia global, diverses espècies animals, com els pangolins i els ratpenats, han estat “culpats” d’haver transmès aquesta malaltia als humans. Un cop descartats els pangolins, sembla que els ratpenats, que a la Xina es consumeixen com a aliment, podrien haver estat l’origen de la malaltia, que va mutar i va començar a infectar persones. El fet, però, és que aquest “salt” entre espècies i la pandèmia que vivim no és culpa dels ratpenats -o de qualsevol altre animal- sinó nostra i de l’estil de vida que hem desenvolupat durant les darreres dècades, amb una gran destrucció d’hàbitats naturals i un desplaçament de població constant i molt ràpid entre tots els racons del planeta.
En un article publicat a la pàgina web de la cadena nord-americana CNN, Andrew Cunningham, professor d’Epidemiologia de Vida Salvatge a la Societat Zoològica de Londres (Anglaterra) recorda que els mercats com el de Wuhan, on hi havia munts d’animals salvatges captius i a la venda, són un caldo de cultiu perfecte perquè els virus saltin entre espècies i mutin. L’estrès que pateixen els animals, a més, també els fa més susceptibles a les infeccions. Per la seva banda, Kate Jones, catedràtica d’Ecologia i Biodiversitat a l’University College de la mateixa capital anglesa, recorda que “també estem destruint els seus hàbitats” per convertir-los en zones humanes, cosa que fa que els animals es barregin “de maneres estranyes i que mai abans no havien passat”.
Tot i que el salt d’una malaltia d’una espècie a una altra és relativament rar, les condicions de vida actuals dels humans poden convertir-los en problemes globals en molt poc temps. Fins no fa tant, el pacient zero, el primer infectat per una soca mutada procedent d’una espècie animal, hauria mort o s’hauria curat abans de relacionar-se amb gaire gent del seu voltant, explica Cunningham. Ara, en canvi, en una setmana d’incubació pot haver visitat una dotzena de ciutats de països diferents i molt separats entre ells. Això, és clar, sumat a la gran població humana de la Terra i a la seva concentració en espais petits, converteix una anècota mèdica en una crisi global.
Així, tots dos experts coincideixen que canviar el comportament humà és més senzill que no pas buscar medicaments i vacunes per a cada nou virus que comenci a afectar els humans a causa del seu comportament. Si ha passat ara, pot tornar a passar una vegada i una altra si no canviem la manera com ens relacionem amb l’entorn. Per començar, diuen, caldria identificar els punts de control importants per impedir el pas de malalties d’animals a humans i tenir-los controlats, així com restaurar els hàbitats naturals per permetre que els animals continuïn vivint, i vivint millor, sense tant contacte amb les persones.
