Una gran sequera, causa probable de la caiguda de l'Imperi Assiri

Amb el centre al nord de l'Iraq i una extensió que el feia el reialme més gran del seu temps, l'Imperi Neoassiri va caure a finals del segle VII A.C per raons que, fins ara, es desconeixien
Els murs de Nínive, a l'Iraq, en una fotografia dels anys noranta
Els murs de Nínive, a l'Iraq, en una fotografia dels anys noranta | Wikimedia Commons

L'Imperi Neoassiri va ser la darrera encarnació de l'Imperi Assiri, una de les grans entitats geopolítiques de l'Edat Antiga. Amb el seu centre al nord de l'Iraq i una extensió que anava d'Egipte a l'Iran, era l'imperi més gran de la seva època i havia durat, amb diverses formes i amb moments d'esplendor i decadència, més de set-cents anys. A finals del segle VII abans de Crist, però, i després de dos segles de domini absolut sobre la regió, l'Imperi es va esfondrar després que la revolta de dues civilitzacions amb exèrcits molt menors, els babilonis i els medes, acabés amb la caiguda de la capital assíria, Nínive. La gran quantitat de dades que s'han recollit sobre l'època, procedents de tauletes escrites en cuneïforme, jaciments arqueològics, etc, no havien pogut explicar com un imperi tan gran havia col·lapsat. Si més no, fins ara.

 

Un equip internacional d'investigadors ha proposat, en un article publicat a la revista 'Science Advances', una possible solució a aquest misteri, que duu de corcoll els arqueòlegs d'ençà que, fa gairebé dos segles, es va començar a excavar Nínive i va ser evident com havia estat destruïda. Gran part d'aquelles restes, malauradament, van ser destruïdes entre 2015 i 2017, durant el temps en què l'Estat Islàmic va prendre el control de la regió on es trobava la ciutat, en un temps en què altres indrets d'un valor patrimonial i històric incalculable van ser arrassats pel califat terrorista. Fos com fos, detingudament les dades que permeten conèixer les precipitacions en aquella època, han descobert un període de sequera de seixanta anys que podria, fàcilment, explicar com la capital de l'Imperi Assiri va ser conquerida en només tres mesos de revolta i, just després, abandonada per sempre.

La caça del lleó, relleu del Palau Nord de Nínive, conservat al Museu Britànic
La caça del lleó, relleu del Palau Nord de Nínive, conservat al Museu Britànic | Wikimedia Commons

Els científics van analitzar estalagmites d'una cova del nord-est de l'Iraq per conèixer el clima de l'època en base a l'oxigen i l'urani de l'aigua que es preserva a les seves capes: l'oxigen dóna una idea de la quantitat de precipitació, i l'urani permet conèixer-ne l'antiguitat. Combinant això amb els registres arqueològics, van arribar a la conclusió que una gran sequera havia afectat el cor de l'Imperi Assiri durant més de mig segle després d'un període de grans pluges que, irònicament, havia permès el darrer gran moment d'esplendor de la civilització.

 

Un Estat bàsicament agrícola i que depenia de les precipitacions estacionals per al seu cultiu de cereals, com l'assíria, es trobava en una situació molt més delicada que no pas els babilonis que, al sud de l'Imperi, tenien una agricultura basada en el regadiu de manera que ni els seus recursos ni la seva estabilitat política es van veure tan afectades per la sequera. Precisament, els registres de la regió mostren com l'època de sequera va coincidir amb l'inici de la construcció de canals de regadiu per part dels assiris -cosa que va limitar l'extensió dels seus conreus- i, també, l'aturada de qualsevol tipus de campanya militar en indrets llunyans. Això, sumat a la desconfiança creixent en els seus aliats egipcis i, també, a tensions internes, va fer que la revolta de babilonis i medes els enxampés en un moment de gran debilitat i que, a causa del clima, un dels imperis més grans de l'Antiguitat fos arrasat pels qui, als segles posteriors, van ser els principals Estats de la regió.