Una gran erupció volcànica va sacsejar l’Illa Decepció, a la Antàrtida, fa 3.980 anys i no 8.300, com es pensava fins ara, segons un estudi internacional publicat a la revista Scientific Reports, en el qual hi han participat investigadors de l’ Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera del Consell Superior d’Investigacions Científiques (ICTJA – CSIC).
Aquest esdeveniment va ser l‘erupció més gran ocorreguda en el continent austral durant l’Holocè (els últims 11.700 anys posteriors a la última gran glaciació de la Terra), i va ser comparable en volum de roca ejectada a la del volcà Tambora en 1815. A més, l’erupció va formar la caldera del volcà de l’illa, un dels més actius de l’Antàrtida, amb més de 20 erupcions registrades en els últims 200 anys. En l’estudi, el primer autor del qual ha estat Dermot Antoniades, de la Universitat de Laval, Canadà, hi han participat també investigadors de la Universitat de Barcelona, del CREAF, de la Universitat de Salamanca, del Centre d’Investigació, Seguiment i Avaluació del Parc Nacional de la Serra de Guadarrama, de la Universitat de Cambridge, del Centre d’Estudis Hidrogràfics i de la Universitat de Leicester. Fa 3.980 anys, segons data aquest estudi, es va produir una gran erupció del tipus col·lapse de caldera.
El buidat de la càmera magmàtica, la zona d’acumulació de magma que alimentava l’erupció, durant el violent esdeveniment eruptiu va provocar un descens brusc de la pressió i va causar l’enfonsament de la part superior del volcà. Com a resultat es va formar una depressió, d’entre 8 i 10 quilòmetres de diàmetre, que és la que dóna a Illa Decepció la seva particular forma de ferradura. El col·lapse de caldera hauria provocat un esdeveniment sísmic de gran magnitud el rastre del qual va quedar registrat en els sediments acumulats en els fons dels llacs de l’Illa Livingston. Aquests sediments lacustres es van recuperar en el transcurs de les campanyes antàrtiques del projecte HOLOANTAR, realitzades entre el 2012 i el 2014 i coordinades per Marc Oliva, aleshores investigador de l’Institut de Geografia i Ordenació de la Universitat de Lisboa, i actualment investigador Ramon i Cajal de la UB i coautor del present estudi.
“L’objectiu inicial de l’estudi era purament climàtic, ja que volíem reconstruir les fluctuacions del clima de la regió dels últims 11.700 anys a partir de l’anàlisi dels sediments dels llacs de la península de Byers, uns 40 quilòmetres al nord d’Illa La decepció. La presència d’una gran capa de sediments molt diferents i de la mateixa edat després d’una gran capa de cendres en els testimonis ens va sorprendre”, indica Sergi Pla, investigador del CREAF i coautor de l’estudi.
“Posteriors anàlisis geoquímics i biològics ens va indicar que aquests sediments tenien un origen terrestre i que es van depositar de forma sobtada al fons dels llacs. Aquests resultats semblaven indicar l’ocurrència d’un gran terratrèmol que afectava a tots els llacs de la zona i ens va posar sobre la pista que, potser, no estàvem davant d’un sisme normal sinó que era el que es va generar pel col.lapse del volcà d’Illa Decepció. A partir d’aquí, vam anar estirant del fil “, recorda Santiago Giralt, investigador del ICTJA-CSIC i coautor de l’estudi.
Per establir la data exacta de l’erupció, es van extraure i analitzar, mitjançant tècniques geoquímiques, petrològiques i paleolimnològiques, diferents testimonis de sediments de 4 llacs de la Península de Byers a Livingston. En aquests registres es van identificar les evidències directes i indirectes de l’esdeveniment volcànic ocorregut a Illa Decepció. “Vam veure que els testimonis sedimentaris recuperats mostraven un patró comú: primer les cèndres volcàniques procedents de Decepció, després la capa de sediment de gairebé un metre d’espessor del material arrossegat des de les ribes fins al fons dels llacs per un gran terratrèmol i, al final, una altra vegada els sediments habituals dels llacs, que es caracteritzen per tenir una alternança d’argiles i molses”, explica Giralt.
Un dels reptes de l’estudi va ser determinar la procedència de les cendres generades durant l’erupció. Per això, es van calcular també les condicions de pressió i temperatura dels magmes que van generar l’erupció a partir de l’anàlisi de les cendres mostrejades. “D’aquesta manera vam poder estimar les profunditats de procedència de cada mostra i especificar si pertanyien al mateix magma i al mateix esdeveniment eruptiu”, subratlla Antonio Álvarez Valero, investigador de la Universitat de Salamanca i coautor de l’estudi.
Es calcula que l’erupció datada en la present investigació va tenir un Índex d’Explosivitat Volcànica (VEI) de 6, el que la converteix, possiblement, en el major episodi eruptiu de l’ Holocè conegut i datat de l’Antàrtida. “Aquest colossal episodi de col·lapse de caldera va provocar l’emissió d’entre 30 i 60 quilòmetres cúbics de cendres, comparable en volum a l’erupció del volcà Tambora l’any 1815, un esdeveniment al qual se li atribueix una baixada de les temperatures globals i que va provocar a Europa en una sèrie de males collites en el transcurs del què es coneix com a “l’any sense estiu”, explica Adelina Geyer, investigadora de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera i coautora de l’estudi.
“Per això, és de gran importància poder arribar a datar aquest tipus d’erupcions que ens permeten entendre canvis climàtics ocasionats per les erupcions volcàniques, en aquest cas particular a altes latituds australs”, afegeix la investigadora. Segons suggereix el treball, aquesta erupció pot haver tingut un impacte climàtic i ecològic en una gran àrea de la regió austral, encara que són necessaris més estudis i noves dades per conèixer els seus efectes sobre el clima. Aquest estudi s’emmarca en la dinàmica investigadora promoguda en zones polars i alta muntanya des del grup d’investigació ANTALP (Antàrtida, Àrtic, Entorns Alpins) que s’impulsa amb el suport de l’AGAUR (l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i d’Investigació) de la Generalitat de Catalunya.
