La galàxia del Triangle com no l'havíem vist mai

El Telescopi Espacial Hubble captura la imatge més detallada d'aquesta veïna de la Via Làctia, la tercera més gran del Grup Local, i mostra els 40.000 milions d'estrelles que la formen
La galàxia del Triangle vista pel Telescopi Espacial Hubble
La galàxia del Triangle vista pel Telescopi Espacial Hubble | NASA, ESA i M. Durbin, J. Dalcanton i B. F. Williams (Universitat de Washington)

 

Aquesta nova imatge de la galàxia del Triangle, també coneguda com a Messier 33 o NGC 598, té 665 milions de píxels i mostra la regió central de la galàxia i els seus braços interiors. Per aconseguir aquesta enorme fotografia, la Càmera Avançada per a Sondeigs del Hubble va haver de crear 54 imatges separades. La magnificència d'aquesta panoràmica, la segona imatge més gran que ha fet mai el Hubble, s'aprecia molt millor fent servir el visor especial que ofereix la mateixa pàgina web del projecte Hubble, on s'ha fet pública aquesta nova fita de l'exploració de l'espai.

 

Des de la superfície de la Terra, i en condicions de foscor òptimes, la galàxia del Triangle es pot veure a ull nu com un objecte tènue i borrós a la constel·lació del Triangle. Situada a uns tres milions d'anys-llum de nosaltres, la galàxia del Triangle és un dels membres més importants del Grup Local, la tercera galàxia espiral més gran... o la més petita d'elles. Si Andròmeda, la més gran, mesura uns 200.000 milions d'anys-llum de diàmetre i la nostra galàxia, la Via Làctia, en mesura uns 100.000, la galàxia del Triangle medeix només uns 60.000 anys-llum. Les diferències en el nombre d'estrelles que contenen també són enormes, tot i que les xifres són complicades d'assumir tenint en compte que, només en aquesta imatge, ja s'hi poden observar entre 10 i 15 milions d'estrelles.

 

A diferència d'Andròmeda i de la Via Làctia, la galàxia del Triangle no té un cúmul brillant al centre i tampoc no té una barra que el connecti als braços en espiral. En canvi, sí que té una gran quantitat de gas i pols que fan que, aproximadament, neixi una estrella de la mida del Sol cada dos anys. Aquesta abundància de núvols de gas és, justament, el que va atraure l'atenció dels astrònoms. Quan les estrelles neixen, fan servir el material d'aquests núvols de gas i pols i, lentament, van esgotant el combustible de la galàxia. Aquestes imatges tan detallades poden, doncs, servir als astrònoms per entendre millor la formació i l'evolució de les estrelles.