Un estudi de la UB reconstrueix el clima dels darrers set segles a la Península

Els seus autors recomanen ser prudents i evitar l'atribució "reduccionista" al canvi climàtic de fenòmens que poden tenir unes causes almenys parcialment naturals
La glacera d'Ossoue entre Osca (Aragó) i els Alts Pirineus francesos.
La glacera d'Ossoue entre Osca (Aragó) i els Alts Pirineus francesos. | Thibautsl (CC)

 

Un estudi publicat a la revista científica Earth Science Reviews i liderat per 'investigador Marc Oliva, beca Ramon y Cajal del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona, ha presentat el resum més acurat fet fins ara del clima dels darrers 700 anys a la Península Ibèrica. El treball demostra que en aquesta zona la 'petita edat de gel', "el període fred més prolongat i intens dels darrers 10.000 anys", es va allargar del 1300 al 1850 i ha permès contextualitzar l'evolució posterior de la climatologia peninsular. Així s'ha pogut saber que, des que va començar la Revolució Industrial a mitjans del segle XIX, la temperatura mitjana ha augmentat 1ºC, el mateix increment que hi va haver de la fase més freda de la 'petita edat de gel' (1675) fins al seu final, que coincideix amb l'inici de l'activitat industrial humana. En el segon cas, explica Oliva, "l’augment es va produir de manera natural", citant factors com l’activitat solar i les erupcions volcàniques. En vista dels resultats, els autors de l'estudi recomanen ser prudents a l'hora de relacionar directament la variabilitat climàtica i el canvi climàtic.

 

"El clima respon a moltes variables, de les quals no es coneix prou bé quin comportament tenen, i el grau d’incertesa científica es menysté", considera Oliva, que posa com a exemple la fusió de les glaceres dels Pirineus, que han estat un "fenòmen anòmal en els darrers 10.000 anys". Així, al llarg dels darrers milennis ha estat "més habitual veure uns Pirineus sense gel a l’estiu que no pas que conservin gel de manera permanent", cosa que ha passat "en fases molt puntuals" tot i que durant la majoria d'aquest període l'activitat humana no afectés el clima. En el seu parer, la desaparició de les glaceres pirinenques està relacionada amb "l'escalfament natural del final de la 'petita edat de gel'", per bé que aquest està sent "potenciat per l'escalfament degut als gasos d'efecte hivernacle lligats a l'activitat humana". Si bé la intensitat del fred d'aquest període i les seves implicacions havien estat estudiades en altres regions d'Europa, la translació que havien tingut a la península Ibèrica i els efectes que havia tingut en el seus ecosistemes era desconeguda. Tot i saber que era un període més fred que l'actual, es desconeixia que alguns episodis haurien estat decisius "en la vida diària de les societats de l’època", explica Oliva. En aquest sentit, el seu treball demostra "l’elevada variabilitat del clima durant aquesta fase freda amb una major recurrència d’esdeveniments climàtics extrems (onades de fred, nevades, sequeres, inundacions...)".

 

Mapa de la peninsula Ibèrica de 1595 imprès a Holanda
Mapa de la peninsula Ibèrica de 1595 imprès a Holanda | Jan Huygen van Linschoten (CC)

 

Les inundacions extremes com les registrades al llevant peninsular el novembre del 1617 o a la façana atlàntica el gener del 1626 van provocar pèrdua de collites, destrucció de camins i ponts i greus danys a l’economia. Les recurrents onades de fred també feien augmentar de la mortalitat i, fins i tot, van determinar canvis en la dieta de les societats del nord-oest peninsular. A més, les baixes temperatures sovint anaven acompanyades de nevades que desencadenaven allaus catastròfiques, com durant la gran nevada de 1888 a Astúries. Aquest impacte s'ha apreciat a través de la gran quantitat de fons documentals d’on s’ha extret informació climàtica, com per exemple documentació administrativa municipal, dietaris, cròniques, llibres de memòries, expedients d’obres públiques, plànols i mapes o informes de danys per risc climàtic. A més d'aquestes fonts històriques, també s'ha recorregut a registres naturals com ara el comportament de les glaceres, els sediments dels llacs i els anells dels arbres de les zones de muntanya, molt menys afectades per l'activitat humana. Això ha posat de manifest la gran variabilitat climàtica del període i evidenciat l’alternança de fases fredes i càlides.

 

A l'estudi, hi han col·laborat investigadors i experts de diversos departaments de la UB, el Servei Meteorològic de Catalunya, l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, l’Institut Pirenaic d’Ecologia, el Museu Nacional de Ciències Naturals, l'Institut d'Història del CSIC i les universitats de Saragossa, Lisboa, Santiago de Compostel·la, Granada, Valladolid i Oviedo.