Els cocolitòfors són algues unicel·lulars i fitoplànctons, amb mides de l’ordre dels micròmetres -mil·lèsimes de mil·límetre- que es caracteritzen per un recobriment de carbonat de calci que els fa de closca. Són pràcticament exclusius d’hàbitats marins i molt abundants a la zona il·luminada de l’oceà. Per construir aquests recobriments de calcita, els cocolitòfors absorbeixen diòxid de carboni, i, a causa de la seva enorme població, podrien tenir un paper molt important en el cicle del carboni que, actualment, està sent alterat greument per l’activitat humana. És per això que un grup de científics de diverses institucions franceses ha analitzat en tres dimensions l’estructura de les seves closques, per veure quina és la relació entre la seva massa i la mida de les cèl·lules que hi ha al seu interior. Els resultats que han obtingut han estat publicats a la revista ‘Nature’.
Una tercera part del diòxid de carboni alliberat a l’atmosfera és absorbit pels oceans, fent-los més àcids a través d’una reacció química. Aquesta reacció, precisament, fa que molts organismes marins com les estrelles, eriçons marins, coralls o els mateixos cocolitòrofors tinguin més dificultats per aconseguir que les seves closques es calcifiquin. En el cas d’aquests darrers, es tracta d’organismes unicel·lulars que viuen a la superfície de l’aigua, fent la fotosíntesi i convertint el CO2 que absorbeixen del mar en matèria orgànica per al seu organisme. Quan moren, cauen lentament fins al fons del mar i, si hi arriben, el carboni que contenen queda guardat a les profunditats, retirant-lo de manera més o menys permanent.
Així doncs, tot i la seva mida microscòpica, el seu paper al cicle del carboni és molt important, és per això que entendre com els afecten els diversos factors ambientals és d’interès per a la comunitat científica. Una de les coses més crucials que calia descobrir era quina és, exactament, la massa de la closca d’un d’aquests microorganismes. Tot i que els microscòpics òptics automàtics resulten força útils per mesurar la massa de molts cocòlits -com s’anomenen les closques- en molt poc temps, calia una eina més precisa. És per això que es va recórrer a una tècnica basada en la difracció de raigs X, que va revelaar l’estructura en tres dimensions d’aquestes minúscules estructures en diverses espècies de cocolitòfors.
Ara, un cop coneguda la seva estrcutura, el pas següent és fer servir les imatges obtingudes per aconseguir comprendre millor com es controla la calcificació externa d’aquests fitoplànctons i quines són les propietats mecàniques d’aquestes estructures tan complicades.
