Els hospitals han començat a fer el seguiment dels pacients que han estat ingressats amb COVID-19 perquè temen que el virus deixi seqüeles en alguns casos greus. “El coronavirus és absolutament nou. Ens ha caigut a sobre una malaltia que anem coneixent. Tot just ara comencem a fer les primeres visites un mes després que els primers pacients rebessin l’alta”, destaca el cap de Cures Respiratòries de l’Hospital Clínic, el pneumòleg Oriol Sibila, que explica com es comporta el SARS-CoV-2 a partir del que han vist aquestes setmanes de pandèmia i també com els sanitaris hi han fet front: “Sobretot al principi, la por va entrar a formar part del dia a dia”. Han passat poc més de dos mesos des dels primers pacients diagnosticats a Catalunya i, tot i que tot passa com un tsunami, també per acumular experiència mèdica i científica, encara hi ha moltes preguntes les respostes de les quals no han tingut temps d’esdevenir-se.
El doctor Sibila exposa algunes de les principals afectacions del coronavirus, sobretot des de la seva visió de pneumòleg, i insisteix que falta coneixement d’una infecció que té moltes cares. Entre un 75% i un 80% de pacients que necessiten atenció mèdica tenen símptomes lleus, mentre que entre un 25 i un 30% presenten complicacions, sobretot afectació pulmonar en forma de pneumònia, i requereixen atenció hospitalària. Dins d’aquest grup, una quarta part necessita ingrés per patologia greu. A part de les persones que necessiten atenció mèdica, hi ha totes aquelles que s’han contagiat i no han tingut símptomes o que han estat molt lleus, com pèrdua de l’olfacte o una mica de malestar alguns dies. Actualment no es tenen dades de quantes poden ser però se sospita que són moltes. L’estudi de seroprevalença i altres s’encaminen a conèixer l’abast real del virus.
Tot i que al principi de l’epidèmia semblava que les afectacions greus les patien algunes persones grans o amb patologies prèvies, en els últims mesos s’ha vist que pot encruelir-se amb les persones joves i sanes, tot i que en un percentatge baix. “Hem vist gent de poc més de 30 o 40 anys que, sense tenir patologies de base, han estat molt greus. Però això no ha de crear alarma: representen un nombre baix de la gent sana infectada. Els casos més greus continuen veient-se en gent gran. Hi ha moltes edats i formes de vellesa, però a partir dels 60 o 65 anys és quan es disparen les complicacions, sobretot en aquelles persones que a més tenen patologies prèvies”, assenyala.
En les fases inicials, la persona afectada pot tenir símptomes com febre, tos, pèrdua de gust i olfacte, malestar general, mal de panxa o diarrea. “És una infecció que té moltes cares. La primera fase és molt inespecífica”, destaca. En alguns casos, la malaltia evoluciona en una fase inflamatòria i es produeixen complicacions. El sistema de defenses no pot controlar el virus i es produeix una inflamació que pot afectar diferents òrgans. Un dels impactes principals és en la funció respiratòria, però també pot afectar els ronyons, el cor i s’han descrit casos en què afecta la pell. Les complicacions que coneix millor el doctor Sibila són en els pulmons: “La insuficiència respiratòria provoca que els pulmons s’inflamin i que no respirem correctament. L’oxigen que arriba a la sang baixa. Aquí apareixen les complicacions més freqüents”.
De moment no existeix cap tractament que s’hagi demostrat “plenament efectiu”. Els especialistes estan provant diferents antiretrovirals per “evitar que el virus es repliqui i faci més mal”. També s’administren tractaments antiinflamatoris. Alguns són molt específics, dirigits a molècules inflamatòries, i altres més generals. “Tampoc tenim una evidència molt clara si alguns són efectius. Quan tinguem més coneixement, sabrem que alguns funcionen per a determinats grups de persones”, preveu el cap de Cures Respiratòries Hospitalàries. Els especialistes compten amb mesures de suport vital, que ajuden el pulmó. Quan el pulmó deixa de funcionar correctament, cal oxigen, ja sigui amb unes ulleretes nasals o altres sistemes. En les situacions més greus, es necessita un ventilador o respirador artificial: “Són màquines que fan de pulmó i que comporten gravetat. Es necessita adormir i sedar el pacient i fer-li moltes cures. Es necessiten professionals especialitzats i té efectes secundaris”.
La majoria d’efectes secundaris d’haver estat connectat a un respirador d’aquest tipus a l’UCI es poden revertir amb “un tractament adequat, paciència i temps”. Quan es desperten, alguns pacients no poden moure els músculs i necessitaran fisioteràpia. En alguns casos s’han fet traqueotomies que s’hauran de curar. Els especialistes temen que la malaltia deixi seqüeles en els casos més greus. “Els pulmons han rebut molt i hem vist que hi ha lesions. Hem de fer un seguiment molt actiu d’aquests pacients per veure si les lesions es curen o si s’han de fer tractaments per intentar que es curin”, afirma. “Tant de bo el pulmó es regeneri i es curi però ens fa por que no sigui així i que quedi una patologia pulmonar secundària per haver tingut una infecció del coronavrius”, apunta Sibila, que recorda antecedents d’altres virus que deixen seqüeles. Hospitals com el Clínic han començat a obrir consultes per fer seguiment d’aquests pacients.
A part dels tractaments que s’estan provant, també hi ha estudis en marxa, com teràpies d’anticossos de pacients que han superat la malaltia. “Són hipòtesis molt bones, però són experimentals. Falta evidència per introduir-les a la pràctica clínica habitual”, puntualitza. Tot i que la COVID-19 està accelerant els tempos de recerca, continua havent-hi uns mínims per comprovar l’eficàcia i la seguretat de noves teràpies i poder-les produir a gran escala. També passa en la recerca de vacuna o vacunes. “Tots tenim moltes ganes de resultats el més aviat possible. Però no es pot jugar a provar tractaments. Calen bones hipòtesis i dissenys, provar, veure què funciona i tenir presents els aspectes ètics”, diu.
El doctor Sibila explica que els professionals van afrontar una fase de xoc en trobar-se davant d’una malaltia nova. Després va arribar un dels moments més complicats: “La por va entrar a formar part del dia a dia, sobretot a l’inici, quan es desconeixien moltes coses. Els malalts arribaven molt espantats i nosaltres també ho estàvem. El treball va ser dur i tens”, constata. Els sanitaris es van espantar els primers dies en què van veure que a l’hospital arribaven pacients joves sense patologies prèvies: “Pel nostre risc de contagi com a personal sanitari, vam ser molt conscients que qualsevol de nosaltres podia ser un pacient que acabés allà en una situació greu”. “Ho hem anat integrant. Ara no sé si la paraula és ‘por’, potser més ‘respecte’. Continuem tenint molt respecte a la malaltia”, reflexiona, “però han passat molts dies, hem atès molts pacients i ens hem familiaritzat amb la situació. Som animals de costums. El que al principi ens atabalava, com posar-nos els EPI i treballar amb totes aquestes mesures, ha acabat formant part del nostre dia a dia”.
