Un equip del Laboratori Nacional Lawrence Berkeley, un dels centres d’investigació del Departament d’Energia dels Estats Units, ha fet pública la creació d’un plàstic reciclable que pot ser “desmuntat” a nivell molecular i reconstruït en qualsevol altra forma, textura i color sense que perdi propietats ni qualitat. Tal i com expliquen en un article publicat a la revista ‘Nature Chemistry’ i en un comunicat de premsa a la pàgina web del laboratori, la polidiketoenamina, o PDK, podria ser una alternativa viable als plàstics no-reciclables que es fan servir actualment però també a molts plàstics que, en el procés de reciclatge, perden propietats físiques o estètiques. La seva capacitat de ser reciclat indefinidament, a més, podria suposar una revolució sense precedents en la transició cap a l’economia circular.
Els additius que s’afegeixen habitualment als plàstics més utilitzats, com ara tints o protectors contra el foc, fan que no puguin ser reciclats totalment. Fins i tot del PET -polietilè tereftalat-, el plàstic reciclable més eficient que s’ha fet servir fins ara, només se’n pot reutilitzar entre un 20 i un 30% i la resta és o bé incinerat o bé llençat en abocadors, on triga segles a descompondre’s. Pel que fa a la majoria dels altres plàstics, ni tan sols van ser ideats per a poder ser reciclats, i és per això que el descobriment d’aquesta forma de “reciclatge molecular” és tan important. Els plàstics estan formats de grans molècules anomenades polímers, compostes de molècules més simples basades en el carboni anomenades monòmers. Els productes químics que s’hi afegeixen per donar-los altres propietats -duresa, flexibilitat…- s’adhereixen a aquests monòmers i continuen formant-ne part fins i tot després del reciclatge. Així, en el moment en què es trituren els plàstics per a donar-los un nou ús, els seus colors i propietats es barregen i resulta complicat saber quin serà el plàstic resultant del procés.
Aquest ha estat, precisament, el problema més gran per a la circularització del plàstic, és a dir, la recuperació d’aquests monòmers durant tant de temps com es pugui per a crear materials iguals que l’original o, fins i tot, altres de més qualitat. És per això que, malgrat els grans esforços que s’han fet tant a nivell tecnològic com polític, l’impacte dels plàstics en el medi natural s’ha convertit en un dels problemes més grans per als ecosistemes de tot el planeta, especialment els aquàtics. Amb el PDK, però, això podria deixar de ser un problema ja que els enllaços dels plàstics convencionals són substituïts per altres que permenten un reciclatge molt més eficient, alliberant-los dels additius mitjançant la immersió en àcid. Els enllaços entre els monòmers es trenquen i els productes afegits se’n separen, permetent recuperar-los.
Gràcies al PDK, doncs, el futur dels plàstics podria canviar completament, ja que les seves propietats permeten que sigui emprat per a fabricar una gran quantitat d’objectes diferents, substituïnt-ne molts que actualment no es poden reciclar per altres que poden ser utilitzats durant un període de temps virtualment infinit. L’únic obstacle, afirmen els científics responsables del descobriment, és que cal una gran reforma de les infraestructures de reciclatge actuals per adaptar-les a un nou paradigma que podria evitar que milions de tones de plàstic acabessin en abocadors o al mar, a més de crear una nova indústria basada en l’economia circular i la sostenibilitat que podria suposar un pas de gegant en l’esforç de la Humanitat en convertir la seva existència en molt menys perillosa per a la resta d’éssers vius del planeta.
