Una enorme explosió estel·lar va expulsar 10 vegades la massa del Sol

La Gran Erupció d'Eta Carinae va tenir lloc fa 170 anys i la va convertir en el segon estel més brillant del cel a mitjans del segle XIX. Les restes han estat estudiades per comprendre la deflagració
Les restes de l'explosió d'Eta Carinae vistes pel Telescopi Espacial Hubble
Les restes de l'explosió d'Eta Carinae vistes pel Telescopi Espacial Hubble | NASA

Les observacions de l'observatori Gemini Sud, a Xile, i d'altres telescopis al mateix país d'Amèrica del Sud han tingut un paper molt important a l'hora de comprendre els ecos de la llum d'una erupció estel·lar que va tenir lloc fa 170 anys, i han mostrat que el material expulsat, que equival a 10 vegades la massa del nostre Sol, va registrar les velocitats més grans vistes en explosions que no causen la destrucció de l'estrella, prou grans com per anar de la Terra a la Lluna en només 20 segons. El seu origen va ser Eta Carinae, la més brillant de la nostra galàxia, que té una massa unes 100 vegades més grans que el Sol i que, gairebé al final de la seva vida, s'ha tornat inestable i s'apropa inexorablement a una supernova. Durant els darrers set anys, un equip de científics ha estat examinant les restes d'aquesta explosió per comprendre-la i aprendre com funcionen aquests processos extremadament violents.

 

Un dels elements que s'han analitzat són els ecos de llum, és a dir, la llum reflectida en la pols expulsada per l'explosió, que fan de miralls que la redirigeixen cap a nosaltres. Com els ecos sonors, el senyal de la llum reflectida arriba amb retard a la Terra a causa del límit de la velocitat de la llum. En el cas d'Eta Carinae, la Gran Erupció va tenir lloc a mitjans del segle XIX i va expulsar enormes quantitats de massa. L'arribada d'aquests ecos, 170 anys després, ha permès als científics descodificar-la i aprendre'n molts anys després ja que, en el moment de l'explosió, no hi havia telescopis espectrogràfics per estudiar-la. En aquest sentit, els ecos de llum són el més proper a un viatge en el temps que podem observar a dia d'avui. A mitjans del segle XIX, l'explosió d'Eta Carinae la va convertir en la segona estrella més visible del nostre firmament i, al cap d'unes dues dècades, va desaparèixer. La deflagració estel·lar, però, també va formar un gran núvol de gas brillant que és conegut com l'Humuncle i que encara és visible, envoltant l'estrella, fins i tot fent servir petits telescopis des de l'hemisferi sud.

 

Els científics van fer servir telescopis enormes, però, i els seus equips els van permetre observar els ecos de llum i calcular la velocitat d'expansió de l'explosió. Així, l'espectroscopi de Gemini va observar que el gas es va desplaçar entre 10.000 i 20.000 km/s, una velocitat sense precedents en erupcions d'aquest tipus i que, habitualment, només s'han observat en supernoves on l'estrella es destrueix per complet. Una de les teories per explicar això i que són coherents amb alguns dels fets observats en l'explosió i el sistema binari resultant és que la interacció de tres estrelles, dues de les quals es van fusionar en una de descomunalment gran, la produissin. Així, un sistema originalment triple s'hauria convertit en binari. Comprendre aquests fenomens és un dels camps més complexos de l'astronomia.

 

Les estrelles tan massives tenen vides relativament curtes en relació a la del nostre Sol, però coincidir amb el moment d'evolució d'una d'elles és molt difícil, i Eta Carinae és un cas extremadament útil per a la investigació d'aquests cossos estel·lars. És una variable lluminosa blava (VLB per les seves sigles en anglès), el tipus d'estrella més lluminós que es coneix i que, per les seves característiques, són extremadament rares. Acostumen a ser una fase evolutiva breu d'estrelles molt massives, una de les darreres de la seva vida, la lluentor de les quals varia amb els anys i que pateixen erupcions sobtades, tan violentes que sovint s'han confós amb supernoves. Segons es creu, aquestes explosions es produeixen per l'arribada al límit de lluentor d'Eddington, que provoca l'expulsió de part de la massa de l'estrella. A una distància de 7.500 anys llum de la terra, Eta Carinae és 100 cops més massiva que el Sol i brilla amb una intensitat 5.000.000 de cops superior. Els càlculs indiquen que la seva explosió final es produirà durant el proper mig milió d'anys, probablement molt abans, ja que les erupcions com la que es va produir al segle XIX acostumen a tenir lloc anys o dècades abans de la seva destrucció.