Les dues masses de gel més grans del nostre planeta, les que hi ha a Grenlàndia i a l’Antàrtida, van perdre 6,4 bilions de tones de gel entre 1992 i 2017, fent que el nivell del mar pugés 1,78 centímetres a nivell global, amb indrets on va pujar menys i d’altres on va pujar menys. A dia d’avui, però, la velocitat a què perden gel és sis cops més ràpida que als anys noranta a causa de l’escalfment del planeta, segons les darreres revisions de les dades obtingudes gràcies als satèl·lits. Si fa trenta anys la contribució del desglaç a l’augment del nivell del mar era d’un 5%, ara és de gairebé un terç, cosa que pot tenir efectes molt importants per als 400 milions de persones que, el 2100, poden córrer perill a causa de les inundacions i l’erosió de les costes.
Si un informe de 2014 afirmava que, en un cas mitjà d’escalfament del planeta, el nivell del mar podia pujar fins a 53 centímetres d’aquí a finals de segle, els darrers càlculs, que inclouen el nou ritme de desglaç de Grenlàndia i l’Antàrtida, afirmen que el mar pujarà 17 centímetres més, és a dir, fins a 70. Així, la presa de mesures per protegir les poblacions costaneres de tot el planeta hauria de començar ràpidament, a més de fer encara més important frenar l’escalfament global per impedir que s’arribi a aquesta situació. I això només es pot fer reduint dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle fins i tot més enllà de l’establert als acords internacionals actuals.
Si a principis dels anys noranta les dues masses de gel perdien unes 81.000 tones anuals, durant la dècada de 2010 la xifra ja va ser de 475.000 tones anuals. Les raons són semblants en tots dos casos però amb algunes diferències: si al sud el gel es perd pel contacte amb les aigües més calentes de l’oceà, que fan que es vagi fonent, a Grenlàndia a aquest problema s’hi afegeix que la temperatura de l’aire també és més alta, cosa que fa que hi hagi fusió no només a les zones en contacte amb l’aigua del mar sinó a tota la superfície.
