La intensa recerca d’exoplanetes –planetes fora del Sistema Solar– que ha tingut lloc durant els darrers anys ha permès descobrir-ne més de 4.000, i la xifra creix constanement. D’aquests exoplanetes, gairebé tots -un 96%- són més grans que la Terra i la majoria són gegants gasosos, comparables a Neptú o Júpiter. Aquest percentatge, però, no representa la varietat real de l’Univers sinó que es deu, simplement, a la dificultat per a trobar planetes rocosos més semblants a la Terra, que són molt més petits.
D’aquest darrer tipus és dels que, fa poc, se n’han trobat divuit de nous gràcies a un nou mètode de detecció explicat en dos articles de la revista ‘Astronomy & Astrophysics’ que reflecteixen els darrers treballs d’un equip de científics de l’Institut Max Planck per a la Recerca al Sistema Solar, la Universitat Georg August de Göttingen i l’Observatori Sonneberg, a Alemanya.
El més gran d’aquests planetes acabats de descobrir és, aproximadament, el doble de gran que la Terra. El més petit, en canvi, és una tercera part més petit. Cap d’ells hauria pogut ser descobert amb els algorismes de cerca fets servir fins ara, que analitzen dades, com les obtingudes pel Telescopi Espacial Kepler, per detectar caigudes en la brillantor de les estrelles que podrien indicar el pas d’un planeta per “davant” seu des del punt de vista terrestre. És el conegut com a “mètode de trànsit”.
Com és de suposar, els planetes grans fan variar més la llum de les estrelles, i això els fa molt més fàcils de detectar. En el cas dels petits, en canvi, és difícil distingir el seu trànsit de la variació normal de brillantor d’una estrella i del marge d’error dels telescopis o ho ha estat fins ara, quan aquest equip de científics ha presentat un nou algorisme que millora l’anàlisi de la llum dels astres.
Per posar-lo a prova, els investigadors van fer servir dades antigues del Telescopi Especial Kepler, retirat el novembre de 2018. Analitzant amb el nou algorisme 517 estrelles que se sabia que tenien almenys un planeta orbitant-les, se’n van trobar divuit que no havien estat descoberts fins aleshores, molt més petits i a una distància molt més petita dels astres. Aquesta proximitat és la que fa que els científics pensin que són planetes molt calents, amb temperatures que, a la superfície, poden anar dels 100 als 1000ºC. Tots excepte un, que es troba a la zona habitable d’una nana vermella, la distància justa per poder tenir aigua líquida i, per tant, la possibilitat que s’hi desenvolupi la vida.
Les possibilitats que obre aquest nou mètode de detecció d’exoplanetes són enormes ja que, si s’han trobat 18 planetes reanalitzant les dades de 517 estrelles, durant la seva vida útil només el Telescopi Espacial Kepler va recollir informació sobre la corba de llum d’uns 200.000 estels. Segons pensen els responsables d’aquestes darreres troballes, només amb les dades de la primera part de la missió del Kepler haurien de poder trobar més de 100 exoplanetes de la mida de la Terra, si més no mentre s’espera que, el 2026, la missió Plató de l’Agència Espacial Europea permeti descobrir-ne i caracteritzar-ne moltíssims més, com ja està fent el Telescopi Espacial TESS de la NASA i com, en el futur, podria fer el projecte WFIRST, també de l’agència espacial nord-americana.
