Descoberta una nova espècie d'homínid a les Filipines

Batejada 'Homo luzonensis', combina trets dels nostres avantpassats més antics amb d'altres que el relacionen quasidirectament amb nosaltres
La cova de Callao, on s'han trobat les restes d'Homo luzonensis
La cova de Callao, on s'han trobat les restes d'Homo luzonensis | Callao Cave Archaeology Project

El descobriment d'una nova espècie d'homínid afegeix una altra peça al complicat arbre genealògic dels humans actuals. En una cova de Luzon, l'illa més gran de les Filipines, s'han trobat les restes d'uns individus que no només pertanyen a una espècie desconeguda fins ara sinó que, a més, comparteixen característiques tant amb els nostres avantpassats més antics com amb homínids molt més recents. El descobriment complica encara més la reconstrucció de l'evolució humana al sud-est asiàtic ja que, fins fa poc, no es tenia en compte la possibilitat que humans primitius hi haguéssin arribat des d'Àfrica molt abans que no ens pensàvem. Amb l'home de Luzon, però, tot indica que, quan els nostres avantpassats van arribar a la regió ja hi havia, com a mínim, tres espècies properes que l'habitaven.

 

Les restes, localitzades a la cova Callao, al nord de Luzon, han estat descrites a la revista 'Nature' i datades a finals del Plistocè, fa entre 50.000 i 67.000 anys. Són tretze restes entre ossos de mans, peus, dents i part d'un fèmur, que pertanyien a dos adults i un infant i que s'han recuperat en diverses excavacions del 2007 ençà. Examinant-les s'ha pogut observar que l'Homo luzonensis comparteix similituds amb els humans recents però també amb els australopitecs, que van viure a Àfrica entre 2 i 4 milions d'anys enrere, i amb els membres més antics del gènere Homo. Per exemple, l'home de Luzon tenia els ossos dels dits encorbats, indicant que encara s'enfilava habitualment als arbres, com alguns australopitecs. Si aquests darrers haguéssin estat capaços d'arribar al sud-est asiàtic des d'Àfrica, es podrien convertir en els primers de la família humana en haver-ho fet, avançant l'Homo erectus, que va marxar fa uns 1,9 milions d'anys.

Els òssos corbats dels dits són un indicador que l'Homo luzonensis encara s'enfilava sovint als arbres
Els òssos corbats dels dits són un indicador que l'Homo luzonensis encara s'enfilava sovint als arbres | Callao Cave Archaeology Project

 

L'arribada de prehumans a les illes del sud-est asiàtic, segons sembla, va posar en marxa una sèrie d'experiments evolutius. Tant l'home de Luzon com el de Flores -anomenat 'Hòbbit' i que va viure a Indonèsia fins fa uns 50.000 anys- en serien la prova: dues espècies separades per només 3.000 quilòmetres però amb el mar com a barrera. A més, a la regió encara hi va viure una altra espècie, l'home de Deníssova, que va hibridar amb els primers Homo sapiens que hi van arribar, un comportament observat en altres indrets del món a través de les restes trobades però que, al sud-est asiàtic, s'ha descobert a través d'anàlisis d'ADN ja que no s'hi han trobat restes de denissovans.

 

 

 

Per la datació, doncs, l'home de Luzon era un altre dels cosins propers amb qui els humans primitius van compartir hàbitats, juntament amb els deníssovans, els homes de Flores i els de Neandertal. El que els fa destacar de tots ells, però, són els seus premolars i molars, que varien molt dels de la resta del gènere Homo i són molt més petits i simples. Tot i que tant les dents com la mandíbula presenten algunes semblances amb les dels Homo erectus i els dels Homo sapiens, la seva combinació és única. Les mans i els peus també mostren una anatomia única, amb uns dits semblants als de l'Australopitecus aferensis -l'espècie de la famosa "Lucy"- que indiquen una relació molt estreta amb els arbres malgrat la capacitat de caminar dempeus. Probablement, a més, l'entorn illenc i la poca disponibilitat de recursos va fer que els luzons fossin petits. Això és, el que va passar a l'home de Flores que, tot i fer només un metre d'alçada i tenir un cervell força més petit que els humans actuals, feia eines de pedra i caçava elefants.

 

Dents d'Homo luzonensis
Dents d'Homo luzonensis | Callao Cave Archaeology Project

 

La impossibilitat d'obtenir ADN dels fòssils, per desgràcia, farà més difícil ubicar l'home de Luzon a l'arbre genealògic dels humans, tot i que les comparacions amb altres espècies conegudes ja ha permès establir algunes relacions que les futures excavacions hauran de confirmar o matisar. A més, aquest descobriment també ens recorda que, tot i que els Homo sapiens sapiens som els únics supervivents de la nostra branca de l'evolució, els nostres cosins ens van acompanyar durant gran part de la nostra existència.