A Catalunya, com a moltes altres zones del planeta, hi ha espècies invasores. Se les defines com les espècies que es desenvolupen fora de la seva àrea de distribució natural, en hàbitats que no els són propis o amb una abundància inusual, produint alteracions en la riquesa i biodiversitat dels ecosistemes. Moltes d’aquestes espècies han estat introduïdes per errors humans, com és el cas del visó americà o la tortuga de Florida, entre moltes altres.
El visó americà és un mustèlid que s’utilitza per a l’obtenció de pell. Les primeres dades de la seva presencia a Catalunya són de principis de la dècada dels vuitanta, procedents de granges de Viladrau i Taradell. Aquest animal s’ha anat introduint a Catalunya degut a escapaments massius: alliberaments deliberats per granges que tanquen, sabotatges d’entitats animalistes, catàstrofes naturals com ara incendis… i per un degoteig d’escapaments per seguretat deficient a les instal·lacions de cria. Degut a això, fa uns anys que a Catalunya ja no queden granges pelleteres de visons, per evitar-ne més escapaments.
El problema que ha provocat l’alliberament d’aquesta espècie, sense coneixement de les conseqüències ecològiques que pot dur, ha estat un desplaçament molt gran del visó europeu, fins al punt que se l’ha catalogat en perill crític d’extinció. Aquesta reducció de la població de visó europeu és degut a que el visó americà és una espècie altament competidora, ja que és pot adaptar més fàcilment i té més capacitat de reproducció. A més, és una espècie que depreda tot tipus d’espècies dels ecosistemes fluvials: crancs (tant autòctons com introduïts), peixos, petits mamífers, etc. Per tant, pot provocar danys irreparables en petites o aïllades poblacions d’espècies amenaçades.
Un cas semblant és el de les tortugues de Florida. Durant la dècada dels 90 van ser venudes com a mascotes pel seu baix cost i la facilitat de ser cuidades. Això va provocar que, quan els animals es feien molt grans, molta gent les abandonés en llacs, estancs i rius de les zones urbanes, produint molts problemes mediambientals: va desplaçar altres espècies de tortugues autòctones com Emys orbicularis ja que la invasora, en el seu medi natural, estava acostumada a competir amb més espècies per aliment, per les zones de sol o pels llocs de posta. Això va portar les autòctones a una pèrdua de pes i una major mortalitat.
Altres espècies amb una problemàtica semblant són els porcs vietnamites, les serps pitó o els varans, que recentment s’ha prohibit adquirir com a mascotes. Totes, però, no només porten greus conseqüències per a la biodiversitat i els ecosistemes, també en porten per a l’economia, ja que s’han de fer campanyes d’eradicació o control i per a la salut, ja que, per exemple, el visó americà pot transmetre la plasmocitosis o la malaltia Aleutiana del Visó.
Plantejats aquests problemes, difícils de solucionar (i sovint irreversibles) una vegada l’espècie ha estat alliberada, el millor seria prevenir-los. És important plantejar-se si val la pena tenir quins tipus d’espècies com a mascotes: actualment moltes ja no es poden adquirir i, si ja es tenen, s’ha de fer un compromís de no-alliberament. També és important informar-se abans d’alliberar-los al medi natural ja que, com s’ha vist amb el visó, un grup d’animalistes sense informació pot portar un problema mediambiental més gran que el que es volia evitar. Molta gent actua pensant que el que està fent és positiu (potser ho és a nivell d’individu o d’espècie) però és negatiu a nivell d’ecosistema en tant que perjudica altres espècies. Hi ha diverses associacions on demanar informació o on es poden portar aquests animals si algú ja no se’n pot fer càrrec.
Com a conclusió, es podrien afegir algunes possibles solucions, com una bona educació ambiental des de petits, amb campanyes de conscienciació a la ciutadania; o anuncis agressius explicant les conseqüències de segons quins actes intentant, sempre, evitar el problema abans no es produeixi.
Cristina Recasens (Palamós, 1993) és graduada en Biologia i màster en Ecologia Terrestre i Gestió de la Biodiversitat per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha treballat tant al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) com al Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge de la mateixa universitat.
