La captura del diòxid de carboni, sigui de l’atmosfera o el resultant de processos industrials, i la seva reconversió en productes comercials, com ara combustibles o materials per a la construcció, podria ser una de les grans indústries globals del futur, ajudant alhora a generar llocs de treball i noves possibilitats per a la creació de riquesa i, el que és més important, a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle o, fins i tot, a reduir la seva presència a l’atmosfera.
Aquesta és la principal conclusió d’un estudi publicat a la revista ‘Nature’. Elaborat per investigadors de set institucions entre les quals hi ha les universitats nord-americanes de Princeton i Califòrnia – Los Angeles i d’Oxford, Leeds i el Col·legi Imperial de Londres, a Anglaterra, és el treball més acurat fet fins ara pel que fa al potencial de diverses formes de fer servir el CO2 per a l’elaboració de productes químics, plàstics, materials de construcció i també en diverses accions de gestió forestal i del sòl.
La recerca va tenir en compte els processos desenvolupats durant els darrers anys que tenen com a objectiu el diòxid de carboni resultant de cremar combustibles fòssils, la captura directa de l’atmosfera mitjançant processos industrials i, en una aproximació molt poc habitual, també l’ús de diòxid de carboni capturat de forma biològica, amb la fotosíntesi.
Segons els seus càlculs, cadascun d’aquests mètodes de captura i reutilització podria fer servir 500 milions de tones de CO2 cada any, una quantitat que, d’una altra manera, acabaria acumulant-se a l’atmosfera. Les seves prediccions més optimistes, però, parlen de més de 10.000 milions de tones anuals, que tindrien un cost inferior als 100 dòlars per tona. Tot i això, el potencial d’utilització i els costos varien moltíssim en cadascun dels processos estudiats.
En un article a la pàgina web d’UCLA que es feia ressò de la publicació d’aquest estudi, la professora d’enginyeria química i biomol·lecular Emily Carter explica com les anàlisis dutes a terme “deixen clar que l’utilització de diòxid de carboni pot ser part de la solució per combatre el canvi climàtic”.
No obstant això, també remarca que això serà possible “només si aquells amb el poder de prendre decisions a cada nivell del govern i les finances es comprometen a canviar les polítiques i proporcionar incentius a molts sectors”. “L’emergència és enorme i tenim poc temps per dur a terme canvis”, conclou. Segons l’IPCC, encara és possible mantenir l’augment de les temperatures globals en 1,5ºC, però per això caldria que a l’atmosfera hi hagués entre 100.000 milions i un bilió de tones menys de CO2.
Com explica al mateix article el director de l’Escola Smith d’Empresa i Medi Ambient de la Universitat d’Oxford i coautor de l’estudi, Cameron Hepburn, la retirada de CO2 és “essencial per aconseguir zero emissions i estabilitzar el clima”. En aquest sentit, reconeix que “no hem reduir prou ràpidament les nostres emissions, així que ara també hem de començar a retirar diòxid de carboni de l’atmosfera”.
A més, es mostra preocupat perquè “els governs i les corporacions hi estan treballant, però no prou ràpid”, i és per això que creu que “la promesa” de la reutilització del CO2 podria ser un incentiu econòmic molt important en la reducció d’emissions i la retirada d’aquest gas de l’atmosfera.
Així, per exemple, fer servir CO2 per fabricar alguns plàstics pot ser molt rendible i, a més, molt més respectuós amb el medi ambient, i l’ús de combustibles derivats del diòxid de carboni podria ser un via a explorar en els sectors que més difícil tenen poder prescindir de les emissions, com el transport aeri.
Per a Emily Carter, el camí lògic seria “començar incentivant les solucions més òbvies” que poden retirar milers de milions de cones de CO2 a l’agricultura, la silvicultura i l construcció. A més, però, recomana “invertir agressivament en recerca i desenvolupament a l’acadèmia, la indústria i els laboratoris governamentals” per poder afegir més mètodes de retirada i reutilització que es converteixin en font de riquesa i en una sortida a la situació, complicadíssima, en què ens trobem com a espècie.
