La capa de gel marí a l'Àrtic d'aquest hivern és de les més petites que es recorden

Aquesta nova dada forma part d'una tendència negativa que fa dècades que dura i que està tenint efectes negatius arreu del món.
Gel a l'oceà Àrtic
Gel a l'oceà Àrtic | Pxhere

La capa del gel marí que cobreix l'oceà Àrtic va assolir el seu màxim anual el passat dissabte 17 de març arribant, segons indiquen la NASA i el Centre Nacional de Dades de Neu i Gel dels Estats Units, a una extensió total de 14,48 milions de quilòmetres quadrats. Aquesta xifra és la segona més baixa que s'ha registrat mai, superant per només 60.000 quilòmetres quadrats l'extensió més petita, que es va registrar l'any passat. Els anys 2015 i 2016, a més, ocupen el tercer i el quart lloc a la llista d'anys en què el mar de gel del nord del planeta ha ocupat menys espai. Aquests quatre anys, però, són la continuació d'una tendència que fa dècades que dura i que ha anat fent recular el gel marí de l'Àrtic. En comparació amb l'extensió mitjana registrada entre 1981 i 2010, la d'aquest any ha estat 1,16 milions de quilòmetres quadrats per sota.

Cada any, la capa de gel que cobreix l'oceà Àrtic i els mars del seu voltant augmenta en gruix i extensió durant la tardor i l'hivern, arribant a la seva mida màxima en algun moment entre finals de febrer i principis d'abril. Durant la primavera i l'estiu, el gel es torna a aprimar i a recupar fins que arriba al seu mínim anual, que sol arribar al mes de setembre. Durant les darreres dècades, però, les extensions màxima i mínima del gel de l'Àrtic han anat baixant cada cop més. Els efectes d'això són molt grans i molt variats, començant pels canvis que provoca en el clima i en els fenomens meteorològics i arribant a l'impacte sobre els animals i les plantes que depenen del gel i a les comunitats humanes que desenvolupen el seu cicle d'activitat anual seguint les anades i vingudes del gel. La desaparició del gel, a més, està alterant rutes marítimes, introduint canvis a la circulació de les aigües oceàniques i incrementant l'erosió de les costes.

 

Aquest mateix hivern, l'oceà Àrtic ha patit diversos episodis "càlids", amb temperatures que han arribat fins a 40 graus per sobre de la mitjana en algunes zones. Al Pol Nord, de fet, fins i tot es van superar els -21,1ºC -la temperatura a què es congela l'aigua del mar- durant alguns dies del mes de febrer. Durant el març les temperatures, més fredes, i el vent, van empènyer el límit de la capa de gel i van provocar un creixement tardà de la seva extensió que, per això, va arribar a xifres superiors i que la van acostar a les dels darrers anys. Això, però, va ser un episodi puntual i que va "maquillar" el que havia passat durant les setmanes anteriors. Al mateix mes de febrer, va aparèixer una gran zona d'aigua líquida al gel que cobreix el nord de Groenlàndia, al bell mig de la regió de l'Àrtic on el gel és més antic i gruixut i que no es fon mai. Al març la majoria d'aquella obertura es va tornar a glaçar però el gel nou, que se suposa més prim i més fràgil, és molt probable que es torni a fondre durant la primavera i l'estiu. Això pot fer que el gel de la regió sigui més procliu a moure's i que pugui abandonar l'Àrtic durant l'estiu, anant a parar a l'oceà Atlàntic.

Tot i que aquesta temporada càlida de l'Àrtic començarà amb una extensió màxima de gel molt baixa, això no vol dir necessàriament que l'extensió mínima al pic de l'estiu també sigui de rècord. El 22 de març, la NASA va posar en marxa l'Operació IceBridge de vigilància aèria del gel polar, consistent en vols per sobre l'Àrtic per elaborar un mapa de la distribució i el gruix del gel marí. A la tardor, a més, la mateixa NADA llançarà un nou satèl·lit, l'ICESat-2, que monitoritzarà els canvis en el gruix de la capa de gel àrtica durant tot l'any.