Una investigadora de la Universitat Estatal de Washington, als Estats Units, ha completat l’anàlisi més a fons que s’ha fet mai sobre la Gran Sequera, l’episodi més devastador dels darrers vuit segles i que va ser la causa de la mort d’uns 50 milions de persones. En comparar les condicions que van provocar aquell desastre i la situació actual d’escalfament global, es va adonar que és possible que es produeixi una sequera similar o fins i tot una de pitjor, amb uns efectes que podrien multiplicar-se pel creixement de la població i el funcionament de l’economia global actual.
Deepti Singh, professora associada a l’Escola del Medi Ambient de la UEW, va fer servir dades extretes dels anells dels arbres, registres de pluviometria i reconstruccions climàtiques per formar-se una idea de les condicions que van dur a la Gran Sequera, un període entre 1875 i 1878 en què es van perdre la majoria de les collites a Àsia, Àfrica i el Brasil. Les causes que la van provocar, afirma, provenen de la variabilitat climàtica natural, però l’impacte dels humans, especialment en la disponibilitat d’aigua, reduïda per l’escalfament global, podrien augmentar les possibilitats de recurrència i tornar a posar en risc molt greu la seguretat alimentària arreu del món, segons expliquen Singh i els seus companys a l’article que han publicat a la revista ‘Journal of Climate’. Aquest advertiment, a més, arriba gairebé alhora que un informe de les Nacions Unides que preveu que l’augment de les temperatures farà augmentar l’escassedat d’aliments i els incendis forestals en una data tan propera com el 2040.
La fam de 1876-78 és considerada un dels desastres humanitaris més grans de la història, comparable a episodis com l’epidèmia de grip de 1918-1919 i les dues guerres mundials. Les condicions socials i polítiques de l’època, a més, com el colonialisme britànic, que s’enduia el gra de l’Índia, va empitjorar encara més les seves conseqüències, com havia fet unes dècades abans amb la Gran Fam Irlandesa. En el cas asiàtic, a més, la fam va fer que les poblacions que no havien estat conquerides fossin més vulnerables a l’expansionisme de les potències colonials europees. Basant-se en literatura prèvia escrita per un dels coautors d’aquest estudi, Mike Davis, de la Universitat de Califòrnia-Riverside (Estats Units), l’article també recorda que l’impacte social i polític d’aquesta gran sequera va tenir un paper clau en l’aparició de les desigualtats globals que van acabar sent anomenades “Primer Món” i “Tercer Món”. La Gran Sequera, de fet, no en va ser una sinó diverses, començant amb una temporada monsònica seca a l’Índia el 1875 i continuant amb una sequera generalitzada a l’est d’Àsia la primavera de 1876. Després, les sequeres van afectar el continent africà i el nord-est del Brasil i van arribar fins a Austràlia.
La durada i la severitat d’aquestes sequeres van ser el que van provocar aquest gran episodi de fam, que va tenir en un dels “El Niño” més forts de què es té constància una causa fonamental, provocant un augment de les temperatures a l’Atlàntic Nord i la diferència de temperatura més extrema entre les aigües a l’est i l’oest de l’Índia. Com que la causa de la Gran Sequera va ser una variació natural de les temperatures a la superfície de l’aigua, un esdeveniment semblant, a escala global, podria tornar a passar, especialment si es té en compte que fenòmens com El Niño es tornen més agressius a causa de l’escalfament global i podrien, fins i tot, causar sequeres més intenses que les de finals del segle XIX. Les condicions socioeconòmiques, però, han canviat, i la globalització i la connexió de les xarxes alimentàries globals podrien fer que un episodi així tingués efectes arreu del món, fins i tot en zones que no haguessin estat afectades directament per la sequera.
