Convertir les partícules de llum en informació visual processada pel nostre cervell és un procediment molt complex i que requereix una quantitat d’energia gens menyspreable, i per això necessitem, entre d’altres coses, oxigen. En el cas d’invertebrats marins com ara calamars, crancs i pops, però, sembla que l’oxigen és un component encara més essencial que per a nosaltres.
Segons un estudi recent, que ha estat publicat a la revista ‘Journal of Experimental Biology’, la quantitat d’oxigen present a l’aigua té una relació directa amb la seva activitat retinal, si més no en les espècies -dues de cranc, una de calamar i una de pop- que van sotmetre a un experiment consistent a comprovar com els afectava una reducció de l’oxigen en l’aigua durant un període de temps relativament curt: 30 minuts.
Els resultats van ser molt sorprenents: en alguns casos, una disminució petitíssima dels nivells d’oxigen causava pèrdua de visió de manera immediata i, al cap de poc temps, una ceguesa total. Aquest canvi en la seva capacitat visual, de fet, podria ser una realitat habitual per a les espècies estudiades, que cada dia migren entre les aigües plenes d’oxigen de la superfície i les hipòxiques de les profunditats com a part de la seva rutina d’alimentació.
Si el nivell d’oxigen a les aigües marines continua baixant a causa del canvi climàtic, però, podria posar-les en un perill enorme i els animals amb dificultats per a veure-s’hi es podrien convertir, pràcticament, en habituals. En aquest estudi, es van posar a prova el calamar opalescent de costa, el pop bimac de Califòrnia, el cranc tonyina i el cranc esvelt, espècies natives de les aigües del Pacífic al sud de Califòrnia i que participen d’aquest procés anomenat migració vertical, de la superfície a uns 50 metres sota el nivell del mar.
Els subjectes d’estudi van ser larves d’aquests animals de mida inferior a 4mm a qui es van posar electrodes a les retines per detectar la seva activitat elèctrica en reaccionar a la llum. Col·locades en una peixera, se’ls va col·locar una llum molt brillant al davant mentre reduïen progressivament la concentració d’oxigen de l’aigua on es trobaven.
D’un màxim de 100%, la saturació habitual a la superfície dels oceans, es va baixar fins a un 20%, la saturació més baixa a les zones on arriben els invertebrats amb la seva migració vertical. Al cap de mitja hora en condicions de falta d’oxigen es va tornar a pujar al 100%. Tot i que les quatre espècies van mostrar toleràncies diferents, totes van perdre visió en reduir-se la concentració d’oxigen, entre un 60 i un 100%. Algunes, com al calamar i el cranc esvelt, van començar a perdre-la tan bon punt l’oxigen va començar a baixar i, en arribar a la saturació mínima, eren cecs. Tot i això, en tornar l’oxigen totes van recuperar, com a mínim, el 60% de la visió, i algunes la van recuperar completament.
Tot i que és probable, com dèiem, que aquests canvis en la seva visió siguin habituals en la seva vida diària a causa de la migrració, i que la visió a les zones més profundes i amb menys llum no sigui tan important, si les condicions de la superfície s’assemblen gradualment a les que hi ha actualment a les profunditats -amb les profunditats en risc d’esdevenir zones mortes- podria convertir-se en un problema a escala mundial.
Segons un estudi de 2017, els nivells d’oxigen als oceans han baixat un 2% durant els darrers cinquanta anys i, de cara al 2100, hauran baixat un 7% més a causa del canvi climàtic. Tot plegat podria fer que molts animals vulnerables perdessin la seva visió quan els és més necessària, a prop de la superfície, on hi ha més depredadors. Si el canvi és massa ràpid, els animals no s’hi podran adaptar. Tot i això, el que pugui passar en el futur és força difícil de predir sense estudiar aquest problema amb més profunditat.
